Menu Close

Un dia gris a Madrís

del Quico Pi de la Serra al Quico Homs

Després d’una llarga nit amb autocar, arribats a la capital del que queda d’imperi. Fred i fosc, poca vida al carrer encara. Després d’esmorzar al Cercle Català xurros i porras –així queda tot repartit- enfilem camí cap a la Plaza del Rey on hi arribarà la comitiva de suport al declarant, parlamentaris d’aquí i d’allí, companys de partit, membres del Govern, de les entitats sobiranistes, també el suport d’una esquerra castellana gens castellanista, tots barrejats amb els recent baixats d’autocars de Tarragona, Igualada, Taradell i Barcelona i acompanyats per la presència de la “giga urna”.

Pel camí la llum que s’obria pas tímidament per l’ampla avinguda Castellana feia veure els sumptuosos edificis oficials propis d’una capital. Les ciutats parlen, i tant que parlen, i aquesta parla d’un passat imperial en hores baixes però que encara mostra signes del que fou i del que es resisteix a deixar de ser. Amanit tot plegat amb gran quantitat de banderes de totes mides i en gran profusió (després diuen que els nacionalistes són los otros)

Vídeo: ANC Pla d’Urgell

Arribats a lloc amb algun esporàdic element nostàlgic que ens va acompanyar durant tot el camí, amb cordó policial pel mig, plantats davant del Suprem, crits i càntics, els habituals i el menys habitual i que fa certa vergonya haver de cridar després de 40 anys, DE-MO-CRÀ-CIA i “Volem votar”.

Després omplim el centre Blanquerna amb la TV en directe mostrant l’esperpent. L’escenari, una sala barroca que traspua tot el poder d’un estat, com un martell gegant penjat del sostre, al mig, l’acusat, un noi de provincias que va gosar participar un dia en el que va passar de consulta que no se va a celebrar nunca a ser el major desafiament que ha tingut l’estat espanyol a Catalunya durant dècades.

Esta no es su casa, interrupcions, tot el que ja heu vist, perquè quedi clar qui té el poder, qui mana. Per sort ara ja no acotem el cap i plantem cara.

Ens tornem a empaquetar dins l’autocar i tornem cansats però contents a respirar una mica d’aire de llibertat.

Llegiu la magnífica crònica de la Clara Ballart, una de les sofertes viatgeres.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *