Sarrià-Sant Gervasi per la independència
Web de la territorial de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona, de l'Assemblea Nacional Catalana
Xerrada-debat amb l’Ignasi Marimon de la sectorial de jubilats de l’ANC, dins del cicle de Xerrades de petit format que ha començat a fer la nostra territorial.
El ponent té molt clar que no hi ha cap dubte que les pensions estan més assegurades en un estat català independent que dins de l’actual Espanya. Al llarg de l’exposició dóna arguments amb dades i després s’inicia un ineteressant debat.
Arrenca la campanya del Sí del referèndum que ens ha de dur a la victòria.
L’Assemblea Nacional Catalana fa un pas endavant pel Sí al Referèndum. L’entitat sobiranista ha revelat el misteri dels Sís gegants que van aparèixer pel territori diumenge i ha presentat la nova imatge i el lema del Sí a la República Catalana davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch a Barcelona.
Una bafarada amb un sí, una gràfica colorista i alegre i el lema “El canvi ets tu” composen una campanya per fer que tothom se sumi a la construcció d’un nou país al món i d’un futur millor per als ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin.
Un sí afirmatiu i positiu que cerca generar simpaties dins i fora de les nostres fronteres. El lema és una mà estesa i una crida a la responsabilitat de cadascú. La bafarada és símbol de diàleg, d’entesa, d’arguments, de democràcia, de conjunt.
Els Sís gegants que van aparèixer per sorpresa a diverses ciutats del país aniran viatjant per la geografia catalana, i avui s’han pogut veure a la muntanya de Montjuïc. L’ANC també demana als ciutadans que omplin els seus balcons dels colors del Sí, per això repartirà domassos dissenyats expressament durant aquesta setmana i fins el dia de Sant Jordi.
El primer acte massiu del Sí serà l’Assemblea General Ordinària de Granollers, el proper 29 d’abril, on l’ANC espera donar l’empenta definitiva al referèndum de setembre.
Agustí Alcoberro. Historiador. Professor de la Universitat de Barcelona i exdirector del MHCat
El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”.
El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.
Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar.
Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.
Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia.
Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.
L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.
El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.
Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.
Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.
Debat-taula de partits amb els diputats del Parlament de Catalunya:
presentarà l’acte l’Antonio Baños, periodista.
Dimarts 25 d’abril a les 19:30 hores al Teatre de Sarrià, carrer Pare Miquel de Sarrià, 8 Barcelona.
Vídeo de la conferència-debat del 17 de març amb el Josep M. Terricabras i la Krystyna Schreiber moderats pel Miquel Strubell.
Saoka Kingolo. Agent intercultural.
A Catalunya, s’està parlant molt de la crisi dels refugiats, i de les respostes que s’esperen de les autoritats espanyoles i catalanes. El dinamisme de la nostra societat no ens permet quedar-ne al marge, però cal aprofitar l’avinentesa i plantejar a fons els nostres compromisos en defensa dels drets humans i de les causes humanitàries.
Sabem que Espanya no té massa voluntat per acollir refugiats, se salta els acords de la Unió Europea, i condemna milers de persones i famílies a situacions vulnerables, exposades al tràfic humà. Catalunya ha manifestat reiteradament voluntat i disposició d’acollir responsablement.
La plataforma d’entitats Casa Nostra, Casa Vostra ha aconseguit alçar la veu dels catalans a dins i cap a fora. Extraiem d’aquest èxit social que les necessitats personals quan són de caràcter universal, constitueixen el fonament de totes les lluites comunitàries, com la del dret d’una nació a viure lliure. D’aquí que els drets col·lectius combreguen naturalment amb els drets individuals defensables indiferentment.
La correlació entre drets polítics d’una nació i drets humans és innegable per molt que l’Estat espanyol, per manca de voluntat política, no reconegui ni els uns, ni els altres. Però dels drets humans, bé primari i col·lectiu per excel·lència, neixen la resta dels drets de qualsevol societat.
A Catalunya els qui defensem la independència estem convençuts que els nostres drets individuals indueixen els nostres drets com a poble, i assumim que lluitar pel nostre alliberament es justificarà amb alliberaments personals compartits.
De la premissa que les lleis no es poden situar per sobre de la voluntat democràtica del poble, igualment la democràcia, no pot ser incompatible amb un dels valors més preuats de tota persona: el dret a la vida digna.
Per una societat plural com Catalunya, la vida digna dels seus integrants representa el mínim comú denominador dels esforços de construcció nacional, i per a aquesta noble tasca de teixir una societat justa, solidària, moderna i pròspera, prevalen el deure de defensar el bé comú i el dret de socialitzar les necessitats.
La crida a totes les comunitats del país per participar al repte vital i crucial de definir el futur i la identitat nacional, requereix el sentit de coresponsabilitat. Així, conjuminar les causes humanitàries i de solidaritat amb l’interès nacional equival a assumir les necessitats ciutadanes sense exclusió.
Catalunya es troba en una cruïlla de camins per decidir la seva personalitat jurídica, i l’estructura estatal actual en fase d’expiració impedeix garantir les llibertats col·lectives. La clau resideix en el criteri de democràcia participativa, respectant els drets individuals contemplats de forma unitària, pressupòsit per a l’exigència deresponsabilitats cíviques, socials o polítiques.
I la manera més pràctica de considerar els drets individuals de forma unitària és contemplar l’interès nacional des de la perspectiva del drets humans.
Nou vídeo de la campanya Fem Futur de l’Assemblea
Recuperem una vella tradició publicitària de casa nostra, la de l’home-anunci, (que ningú s’enfadi, també dona-anunci).
El dia 11 de març vam fer la passejada amb aquests cartells pels voltants de la plaça Frederic Soler de Sant Gervasi. L’acceptació de la gent, molt bona, veies somriures i cares de complicitat, amb la quota d’exabruptes dels de sempre, molta gent s’acostava i ens animava.
Gràcies a la territorial d’Horta-Guinardó que ens van cedir els plafons.
Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic
Un Estat està format per un conjunt d’institucions que han de vetllar per solucionar els problemes col·lectius de la seva gent: prestar serveis públics, garantir ordre i justícia, construir infraestructures.
Una bona part de la població catalana ha arribat a la conclusió que l’Estat espanyol no està interessat a resoldre aquests problemes dels catalans, tot i que els catalans contribueixen com ningú a finançar les institucions espanyoles. L’experiència els diu que dins l’Estat espanyol sempre patiran greuges econòmics; que la seva llengua no serà defensada, i que la sanitat, l’educació i les rodalies seguiran patint un finançament amb insuficiència crònica. Amb tota la lògica del món, aquests catalans voldrien tenir un Estat amic, i com que a Espanya no el veuen possible, desitgen un Estat català.
Naturalment, hi ha altres catalans que no ho veuen així, i preferirien seguir com fins ara, dins l’Estat espanyol. Les dues posicions són igualment legítimes. Però com que en un territori no hi pot haver simultàniament dos estats, caldrà triar.
Fins ara no hem pogut triar, perquè els estats, abans del segle XX, es conformaven a partir d’enfrontaments militars, matrimonis entre reis o atzars dinàstics. Al segle XX tampoc vam poder triar, perquè vam passar d’una dictadura (la de Primo de Ribera) a l’altra (la de Franco) amb un interludi molt crispat (la II República), i, en morir, Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.
Però ara som al segle XXI, i tot això ha passat a la història. Al segle XXI, les societats democràtiques resolen aquestes qüestions sotmetent-les a referèndums democràtics. És així de senzill, i tot el món, dins i fora d’Europa, ho entén. Quan els partits polítics d’Espanya diuen que no en volen ni sentir parlar, demostren que segueixen amb la mentalitat del segle XIX: una mentalitat prepotent, d’arrels militars, autoritària. Una raó de més per votar a favor de separar-nos d’un Estat així.
Interessant conferència que van fer el Joan Amorós i el Josep Amat moderats pel Josep Pérez Franco el dia 23 de febrer. Durant una hora i amb un debat posterior amb els assistents, van desgranar amb tot detall dde dades i gràfiques l’estat de les infraestructures amb el dèficit històric que patim i tot el desgavell d’una planificació pensada més en la centralitat de la capital de l’estat que amb criteris d’eficiència econòmica.
Joan Amorós és l’impulsor i president del lobby europeu FERRMED que aposta i pressiona pel Corredor ferroviari del Mediterrani. Josep Amat és docor enginyer especialista en infraestructures.
No us perdeu aquest vídeo:
