Menu Close

Minories de bloqueig

per Capital Letter

Us recordeu fa uns anys quan l’Artur Mas, l’aleshores MHP, clamava mig d’amenaça i mig reivindicatiu del paper cabdal del seu partit al panorama polític català, que sense Convergència no es podia fer la independència? Doncs sí, tenia molta raó, l’home. I convé recordar aquestes paraules, donat que l’afirmació val igual, o potser més, per a Esquerra Republicana.

D’entrada vull advertir que aquest article no pretén justificar l’actual posició política d’ERC. No la comparteixo. Punt. Però per a fer una critica mínimament justa i fonamentada, abans de res cal analitzarne amb cura les motivacions. Reflexionem abans de llançar-nos a la jugular?
D’entrada, la història i la trajectòria avalen ERC. No s’han tornat autonomistes d’un dia per l’altra, això no m’ho crec. Molts anys escalfant banqueta a l’ombra pujolista-convergent, molts anys mantenint les essències i essent reducte del independentisme, i ara que una majoria de la població catalana (no contundent majoria, però majoria) està del seu costat, va i es fan enrere.

No té sentit. Tampoc em crec que el motiu principal d’aquest gir sigui la “pagueta”, con es diu per part de gent com l’Enric Vila o Bernat Dedéu. Potser sóc un ingenu, en aquest punt. Cal pensar en termes més amplis. Mantenir una infraestructura governamental i l’administració en mans del sobiranisme és important: mai s’ha guanyat cap independència sense dominar l’administració colonial, diuen. A ERC deuen pensar que tenir una generació de polítics partidaris de la independència a l’atur o a la presó no ajuda en res a l’objectiu final.

Veiem quins podrien ser els temors dels d’ERC, no per justificar-los, sinó per entendre’ls. Una suspensió indefinida de l’actual autonomia seria el probable efecte d’una estratègia de confrontació i desobediència continuada, i resulta difícil pronosticar si fora possible i l’abast dels efectes sobre el país.

De moment, els mesos de 155 no han provocat un trasbals massa important en termes macroeconòmics, la tranquil·litat ha estat la tònica general i l’economia no s’ha vist afectada. Un escenari de vagues generals massives i indefinides? Contundents i persistents talls de carreteres i vies de comunicació a tot el país? Manifestacions multitudinàries mantingudes durant setmanes o mesos? Impossible respondre amb exactitud a les dos variables fonamentals: resposta de la ciutadania, i resposta de l’Estat Espanyol.

Probablement, l’estratègia actual d’ERC es basa en la creença de que la població catalana no resistiria el setge, i l’Estat Espanyol sí. Dit d’una altra manera, ERC no confia que els ciutadans de Catalunya partidaris de la independència siguin capaços de mantenir vagues indefinides, resistència pacífica multitudinària i aquesta mena d’accions, sostingudes en el temps, mentre que té la seguretat que l’Estat Espanyol sí que respondria, i durant el temps necessari, amb accions de violència policial i militar.

Val la pena recordar la cèlebre frase de Juan Negrín, últim president de la República Espanyola, “Resistir es vencer”, o la més genèrica de l’escriptor Camilo José Cela “En España, quien resiste, gana”. En definitiva, ERC deu pensar, encara que no ho diu, que en l’escenari descrit la resistència de l’Estat Espanyol seria superior a la de la població catalana. Ho porten als gens des de Viriato.
Hi podríem afegir una hipotètica tercera certesa d’ERC: la de la inoperativitat de les pressions internacionals i particularment de la Unió Europea, fins i tot en un entorn de violència desfermada de l’Estat.

La història ens ensenya que Europa mai ha intervingut en els afers peninsulars si no és per treure’n profit, sent-ne el vergonyós suport al govern de Rajoy l’última traïció dels governs europeus (que no dels sistemes judicials, que sí han estat a l’alçada). Sense anar més lluny, pensem en qui podria treure profit econòmic d’una Catalunya assetjada durant mesos (o anys) per la policia i l’exèrcit espanyol contra un independentisme revoltat pacíficament, amb afectació important de l’economia. La població catalana no implicada en el conflicte, necessitada de feina i seguretat, on emigraria? A Madrid, potser? Rotundament no. Més aviat hi hauria una nova onada migratòria intraeuropea de catalans d’alta qualificació cap a les democràcies centroeuropees.

El somni humit de la Merkel, nehme ich an, emigrants catalano-europeus sense problemes d’integració, civilitzats, amb estudis, idiomes i diners per a establir-se. Una ganga. No hi veieu similituds amb l’exili de Puigdemont i la resta de consellers? No es tracta, al cap i a la fi, de fugir de la barbàrie espanyola, ara judicial, potser demà policial i militar? Desenganyem-nos: a Europa l’interessa ara, com li ha interessat en el passat, un conflicte permanent entre les nacions peninsulars que mantingui una Espanya dèbil i una Catalunya sotmesa.

I les conseqüències de l’estratègia de via lenta? Probablement ERC perdrà suport electoral. Molts dels seus votants se senten, a ben segur, decebuts. No em crec les enquestes que li pronostiquen un suport electoral creixent, però igualment em sembla exagerat vaticinar una significativa davallada electoral, té una base molt ferma cimentada durant molts anys que no desapareix així com així. Així doncs continuem tenint una ERC, més o menys afeblida, que serà decisiva en el bàndol independentista, la qual cosa equival a dir que no es pot fer res o gairebé res sense comptar amb ella, de la mateixa manera que s’ha de comptar amb altres actors com el Pdcat o la Crida de Puigdemont.

L’abast de la correlació de forces s’anirà veient i, com tothom sap, fins que no hi hagi una unitat real del camp independentista i sobretot una estratègia unitària, serà difícil que es pugui avançar cap a l’objectiu amb determinació i possibilitats reals de guanyar. Cal prendre-s’ho amb calma i deixar que les urnes dictin sentència en properes comtesses electorals.

Així doncs, emprenyat, però gens ni mica resignat, realista i tocant de peus a terra, fins que no canviïn de forma substancial les preferències de l’electorat, hem de concloure que sense ERC, i molt menys contra ERC, no es pot fer la independència.

2 thoughts on “Minories de bloqueig

  1. Andreu

    No veig clar que “una Catalunya assetjada durant mesos (o anys) per la policia i l’exèrcit espanyol contra un independentisme revoltat pacíficament” pugui interessar a Alemanya i a la UE. Ja vam aprendre la lliçó, per si en teníem algun dubte, que la UE és un club d’estats que només es mouen per interessos econòmics, els “valors democràtics fundacionals” ja es veu que és una indecent pantalla. Ho vam veure l’1 d’octubre i ja ho havíem vist anys abans amb l’escandalosa “venda” de refugiats a Turquia i el seu paper en la crisi del Mediterrani.
    Tot i així, a la UE li interessa estabilitat, no un permanent conflicte, sobretot pel bon funcionament de les seves empreses que tenen seu a Catalunya. Al final, ens salvarà l’economia, no la democràcia.

  2. Capital L.

    Estic d’acord Andreu en què no interessa a la UE la prolongació indefinida del conflicte, sinó més aviat rebaixar la tensió, però si la situació descrita es produeix no faran res (res tangible sobre el terreny, és a dir, actuar militarment, per què de resolucions comdemnatòries de la UE i de la ONU em podríem empaperar la Sagrada Família) per evitar-la, i en funció de les circumstàncies procuraran treure’n profit d’una o altra manera defensant els seus interessos polítics i econòmics. Has posat uns bons exemples, però n’hi ha de més sagnants. Què va fer Alemanya per evitar el genocidi als balcans? Va haver de ser el President americà Clinton qui prengués la iniciativa militar, i això ho va fer només per què Sèrbia és un aliat tradicional de Rússia.
    Al final ens ajudarà i salvarà Europa, entés com a espai de societats i sistemes polítics i econòmics oberts, com estem veient amb el suport dels sistemes judicials europeus i de la societat civil en general. Però dels governs europeus no es pot esperar res. I si no per què van tolerar el règim franquista durant 40 anys?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *