Menu Close

L’art de queixar-se

per Clara Ballart

Mentre masteguem en els nostres silencis la decepció irada de passejar-nos per un país que no s’assembla al del 3 d’octubre, i ens assalten contínuament els records acolorits de l’estiu passat, en què tot era possible, l’única preocupació que tenim (nosaltres, que estàvem disposats a moltes coses) és la de queixar-nos bé. Tenim al pit la tensió estranya de l’u d’octubre (aquells nervis de veure obrir cinc portes de furgones de la policia nacional i veure’n sortir innumerables homes sense cara), però encara que ens movem, que sopem moltes vegades de groc, no hi ha manera que marxi. És com quan mor algú i eres a punt de fer moltes coses amb ell. Si això era una derrota, no hem tingut temps d’acomiadar-nos. I aquesta tristesa plena de força (perquè tenim el cos atent, els dits de tant en tant ens tornen a formiguejar amb ràbia i ganes de seure sobre l’asfalt i no moure’ns fins que ens escoltin) no té cap conclusió. Bé, sí, la hi trobem nosaltres cada cop que ens queixem.

Vull fer aquí una disculpa general dels que ens queixem: ens queixem per provar inútilment de calmar aquests nervis de saber-nos en un atzucac. Hem aconseguit barrejar les queixes físiques, del cos que no pot més d’estar retingut en una calma quasi d’agost, quan nou mesos abans semblava que tot es movia, amb les queixes retòriques. Tots coneixem aquestes últimes, les de sofà, les de l’escarni i l’apocalipsi. Doncs vull perdonar-les totes, o que fem l’esforç d’entendre que se’ns escapa la consciència per totes bandes. La queixa és el vapor d’aigua que necessita sortir.

Per tant, quan veiem algun dels nostres que es queixa necessitem fer l’exercici d’entendre que és normal. Que no en sabem més. Que l’espai que ens deixa la història, que ens semblava que era un tros de cel on volar i cridar i saltar, és, potser, un tros diminut, asfixiant, d’insistència i de persistència.

La persistència amb perspectiva ens farà lliures, tots sabem que ens n’acabarem sortint. Però a molts encara ens costa d’acceptar que l’espai de maniobra que tenim sigui aquest: de cel·la, de censura.

Proposo un exercici de sinceritat cap a nosaltres mateixos: si ens n’hem de sortir d’aquesta ens hem de replantejar les nostres accions. En aquesta calma radical d’espera que als tribunals o als cors d’Europa creixi la simpatia cap a nosaltres, les nostres accions (i generalitzo) són només dues: posar llaços i provar de no queixar-nos. I podem replantejar-nos el cercle viciós de la queixa si tornem la queixa art. «Así pues, no queda más remedio que recorrer todo el círculo, pero esto no es ni nuestro último recurso ni una deficiencia. Adentrarse por ese camino es un señal de fuerza y permanecer en él es la fiesta del pensar, siempre que se dé por supuesto que el pensar es un trabajo de artesano».

Diu Heidegger de l’origen de l’obra d’art que encara que sembli no tenir final, cal pensar-hi tantes vegades com faci falta, i no de manera miserable («ara ja no hi podem fer res»), sinó com a símptoma d’una consciència i d’una ànima que s’està enfortint; «un señal de fuerza». Atenció, no parlo ni del futur del país ni dels errors comesos, parlo de nosaltres. Dic que si hem d’aguantar anys així, ho hem de fer amb la capacitat de fer del passat una «festa del pensar», no per rabejar-nos en les «finestres d’oportunitat» sinó per entendre. Cal fer, ja per mera supervivència, que les imatges d’aquests mesos que ens fan cremar de dolor o de pena ens facin pensar noves coses i fer-nos més i més forts.

No proposo remeis, proposo mesures cautelars. Si no podem evitar la queixa, com a mínim tornem-la introspecció artesana. I jo què vaig fer aquell dia? I com vam reaccionar? Jo que hauria fet en la seva posició? Realment puc jutjar a ningú? En certa forma ens estic demanant que ens perdonem. Que perdonem tot el que ens ha passat, però de manera treballadora: anem recorrent el cercle viciós de la queixa i anem perdonant cada moment. Compte, que no trec cap força cristiana al tauler de joc.

Si ens queden queixes per temps, fem-nos forts en el que ens fa mal. Aconseguim que parlar del que ens ha fet plorar ens faci cada cop més forts. I pensem que aquest espectacle de república que hem tingut fins ara el podem prendre precisament com una magnífica obra de teatre. Brecht diu del teatre que és una assemblea en què la gent del poble pren consciència de la seva situació i discuteix els seus interessos; Artaud que teatre és ritual purificador, en què la comunitat passa a estar en possessió de les seves energies. Fins l’u d’octubre no sabíem fins a quin punt som un col·lectiu fort, vivent, autònom. Ara ens toca, més que ampliar la majoria social, pensar i pensar-nos com a col·lectiu. Seguir fent consciència pròpia.

Exacte. No direm que ens queixem. Direm que estem fent consciència. Sense fer-nos mal, si us plau.

Heidegger, M. (1995) «El Origen de la Obra de Arte» a Caminos de Bosque, Madrid: Alianza. Nota: atès que ens han dit en repetides ocasions que som uns nazis, vull subratllar que l’ús de les paraules de Heidegger es deslliga completament de les seves afiliacions polítiques. Sense fer-nos mal, de nou, que ja som grans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *