Menu Close

In memoriam

Clara Ballart

Terra Nativa

No hi ha gent al món menys feta per plorar,
més senzilla i altiva que nosaltres.
1922

No la portem en amulets sobre el pit,
ni componem versos de lament sobre ella.
No altera el nostre son amarg,
ni la considerem la terra promesa.
No és per nosaltres objecte de compra o venda.
Patint, malalts, errants sobre ella,
ni tan sols la recordem.
Sí, per nosaltres, és el fang dels esclops,
per nosaltres, sí, es la sorra que cruix entre les dents.
I trepitgem, i aixafem, desfem
aquesta pols que no té culpa.
Però jaiem al seu damunt i en ella ens convertim
i per això, amb tota llibertat, l’anomenem nostra.

Leningrad, 1961, Marina Tsvetaeva.

Per alguna raó, potser perquè seguim estant en el bàndol dels vençuts, i a poc a poc ens n’anem adonant de fins a quin punt; o potser perquè se’ns ataca de nacionalistes bojos de passió violenta, hem hagut d’anar retallant, limitant. Només perquè no volíem que ens peguessin, i no ho volem, i ni ens imaginem haver de fer mal a res o a ningú, anem reduint l’empresa independentista a demanar un canvi de poders administratius (pel que fa als diners), i a una senzillíssim joc d’autojustificació: terra nativa. Voldria remarcar que Tsvetaeva no diu pàtria, diu terra nativa. El cant de lament de Tsvetaeva és el d’un poble exhaust, malalt, un poble fet de pols i de fang, d’anys d’arrossegar-se. Voldria que rellegíssim el poema com un mirall d’en què ens podem convertir. Quan la impunitat de l’extrema dreta es faci pública (com ja hem vist que no es persegueix a la gent que agredeix un agent de la policia perquè tregui el llaç groc de l’Ajuntament de Barcelona) i la repressió tant política com judicial estigui normalitzada (com ja hem vist, per desgràcia), ja no podrem plorar per l’u d’octubre: també l’han justificat.

Recordo llegir aquest poema de Tsvetaeva abans que comencéssim aquesta fantàstica revolució dels somriures amb què tants vam creure. Per mi el seu poema era la rebel·lió dins del silenci, abans: reivindicar la terra on jeuen els nostres morts em semblava un intent valent de justificar el meu propi amor a la causa. Però quan fa uns dies el vaig rellegir em va parlar del futur que venia. Ja no era allò que recordava, un cant desesperat a la llibertat, sinó un lament exhaust, del qui ja no té més i del qui ja no pot més.

Per no ofendre els altres “no la portem en amulets sobre el pit”, traiem els símbols si molesten al parlament, encara que siguin símbol de la resistència a una dictadura que potser no ha marxat del tot. Ja no “componem versos de lament sobre ella”, i és que podem imaginar què dirien a Estellés si parles de “poble”, o Prat de la Riba amb el “la meva pàtria és la llengua catalana”. Veuríem si Espriu amb la seva Sefarad no podria ser perseguit per un delicte de quasi-odi. Llavors es deia llibertat d’expressió, però ara és supremacisme. I nosaltres abaixem el cap (o no ho fem i anem a judici per haver fet bromes com Toni Albà).

Mai no hem considerat la República Catalana com “la terra promesa”, i crec que en això no m’erro gens; ens recordo a l’Hospitalet entre comentaris duríssims d’unes dones grans que ens maleïen i que després, veient-nos tan sorpresos, ens van retirar l’amenaça de mort (“Franco os hubiera fusilado”), i ens van preguntar que “qué pensáis hacer?”. I nosaltres responíem, naifs i joves, “Tenemos que hacerlo entre todos, vamos a hacerlo entre todos”. Elles reien “quién os va ayudar?”. I nosaltres insitíem, “Es nuestra oportunidad de hacer algo. Juntos.” Crec que ens perdonaven la vida, i nosaltres dormíem immensament tranquils sabent que tot estava per fer, i que ens escoltarien. Teníem, probablement, les coses massa clares; perquè en el nostre món ningú voldria el mal a ningú. Res a desinfectar. Passejàvem domassos del Sí sota el sol i pintàvem les pedres.

“En ella ens convertim”. Un personatge jueu de Joseph Roth afirma que ell i els seus saben d’on són perquè és allà on són enterrats els seus morts. En ella ens convertim. Quan haguem oblidat, com en el poema de Tsvetaeva, que amargament caminem per la nostra terra, ens caldrà recordar que la línia és el terra. Ens poden aixafar, però som la pols dels que ens precedeixen. Som la terra, en el sentit més físic. Persistim quan ens trepitgen per la clara raó que un sol peu, un miler de peus, set milions de peus, no ofeguen segles de terra que s’escampen en quilòmetres i quilòmetres de direccions. Enterrem-nos fins que tinguem la força de vèncer finalment: ho podem fer, la terra és pacient. Però en contra d’aquest poema de Tsvetaeva fem consciència. Enterrats, malalts, silenciats o errants per la terra nativa, tenim la responsabilitat tendríssima de sentir que el fang és ple dels que ens precedeixen. I tenir consciència de la terra és ser lliure, i ser lliure és tenir la llibertat de reivindicar-se.

Que no ens treguin això. La pols, la terra. La resistència. L’honestedat de reconèixer un fracàs. Mai l’oblit. La dignitat està al fang.

Diu Estellés de Puig Antich,

Vull apropar-me
a la teua fossa
i dipositar
davant ella
l’homenatge
de la meua tristesa
del meu amor
a tu que et vares dedicar
a la causa del nostre poble
i vas morir per ell
calladament
heroicament
eucarísticament
aquell matí de març
que no vull oblidar
Dic el teu nom
i dic
tots els pobles
tots els morts
els assassinats

(Estellés, Puig Antich, III; 1974)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *