Menu Close

El mirall

per Capital Letter

La Sentència de la Cort de Justícia de La Unió Europea del passat 19 de desembre sobre la immunitat de l’eurodiputat Junqueras percudeix amb força sobre la justícia espanyola. Tan forta és la càrrega, que potser a partir d’ara haurem de parlar de l’aparell judicial espanyol com de baula feble de l’estratègia espanyola contra l’independentisme.

Fins i tot hi ha qui diu que hi podria haver una mena de “intervenció” de la justícia espanyola si es nega a acatar el veredicte europeu, o en fa cas omís. I veurem quines conseqüències se’n deriven de les greus violacions de drets comeses fins ara. De prevaricacions n’hi ha hagut tantes que ja n’hem perdut el compte, així que alguns han encetat els càlculs de possibles conseqüències penals per als principals responsables. Lluny de la retractació, la Junta Electoral Central (JEC) manté el rumb traçat inhabilitant el President Torra. El missatge del sector ultra judicial és el mateix de sempre: no hi ha camí de tornada.

Les últimes decisions judicials afegeixen encara més pressió en el sector unionista moderat que vol liderar Pedro Sánchez, fent de poli bo. Salvada la investidura, el nou govern espanyol neix tocat. La taula de negociació amb Catalunya, qüestió sobre la que pivota ara mateix tota la política espanyola, té un recorregut que podríem qualificar, com a mínim, de dubtós. El marge d’ambdues parts continua estrenyent-se. El PSOE no és autor directe de les aberracions judicials comeses, però les ha beneït i justificat amb desimboltura i en política aquest suport significa que n’és, com a mínim, corresponsable. Pedro Sanchez s’ha aliniat de forma matussera amb l’extrema dreta judicial espanyola, fins i tot virant a la dreta per esgarrapar uns quants vots de Ciutadans, per força resultaria grotesc desdir-se com si res. Amb l’alè fètid de la ultradreta al clatell, i algunes veus barroeres clamant per la sortida d’Espanya de la UE, el silenci dels dies posteriors a la sentència va ser eixordador, símptoma de la desorientació imperant. Té marge el PSOE per reorientar el rumb? O és que espera instruccions d’altes instàncies (reials) per reajustar el discurs? Ens volen dur cap a una reedició de la transició, tutelada pels de sempre? Els protagonistes estan a punt: d’una banda, un PSOE que ha assumit els principis bàsics de l’espanyolisme ultradretà; i de l’altra, l’independentisme domesticat d’ERC.

Pel que fa als objectius reals d’ERC, tothom en diu la seva. L’acord amb el PSOE posa de manifest un cop més les diferències estratègiques entre els partits independentistes, ve a ser el primer pas de la renovada doctrina del peix al cove d’ERC, amb l’autodeterminació a la nevera. Una aposta arriscada per l’independentisme i per la pròpia ERC. Les properes eleccions catalanes planen a l’horitzó, i un reviscolat Puigdemont, ara eurodiputat, s’apresta més que mai a la propera contesa electoral. Si la mesa de negociació fruit de l’acord d’investidura no obté rèdits tangibles, contrapartides potents, demostrables i verificables, serà una nova baixada de pantalons d’ERC com la de l’abril passat. Una aixecada de camisa més. No obstant això, s’ha de reconèixer que la derrera esgarrapada de la JEC inhabilitant al President Torra ha facilitat un pèl el posicionament d’ERC. El plantejament que sura és que si la ultradreta judicial intenta torpedinar la investidura, …potser no és tan desgavellat donar-hi suport. Cal anar amb compte amb aquestes trampes psicològiques: les barbaritats del poli dolent no fan millor el poli bo, només en termes relatius “sembla” millor.

Mentre els tribunals espanyols van quedant retratats, la qüestió de fons realment important de la sentència de la Cort Europea és l’esmena al procediment escollit per l’statu quo espanyol per a bregar amb la qüestió catalana. L’Espanya de Rajoy va prendre en el seu moment una transcendental decisió en relació a Catalunya. Podia escollir entre Regne Unit (o Canadà) i Turquia, i va tirar cap a Turquia. Podia ser Cameron i va preferir ser Erdogan. Podia moderar, negociar i frenar la ultradreta, però va preferir la brutalitat policial de l’1-O i la via judicial amb vulneració de drets i llibertats. La tradicional política espanyola de sempre vers Catalunya, tot i els 40 anys de democràcia i en ple segle XXI. Amb reserves i a l’espera dels propers esdeveniments, crec que es pot afirmar que la via judicial ha quedat tocada, la desautorització de la justícia europea és clara, ferma i sense matisos. Tot i el sostenella y no enmendalla de la JEC, sembla que a mig termini serà difícil sostenir políticament aquesta via, amb uns tribunals europeus “revoltats” contra l’ús de la justícia a Espanya com a eina repressiva. Això no vol dir que no continuïn fent la seva…mentre els surti gratis. Però políticament serà més difícil mantenir-hi el suport monolític que fins ara rebien els jutges espanyols.

És curiós de veure com els sistemes judicials europeus claven clatellades amb la mà oberta a la justícia espanyola mentre els governs europeus callen i mantenen el suport a Espanya sense fissures. S’està empenyent a Espanya, indirectament i velada, a reprendre la via negociada enlloc de la repressiva? És aviat per dir-ho. Europa sempre ha jugat a mantenir la divisió entre les nacions peninsulars, els ha interessat una perpètua guerra civil entre Espanya i Catalunya. L’emergència d’una nació catalana independent, en col·laboració amb la nació espanyola enlloc d’enfrontada i sotmesa, seria un pol potentíssim al sud d’Europa, un rival temible per al domini franc-alemany. I potser és per això que el suport és desigual, per una banda els governs tanquen files i per l’altra els sistemes judicials defensen el dret a la llibertat de Catalunya. Un suport en tots els àmbits decantaria la balança en favor d’un dels contendents. Com sempre, Europa facilita mantenir el conflicte obert i sagnant.

El cert és que un cop encetat el camí de la repressió, quan ja has posat en evidència el fons autoritari, resulta extremadament difícil tornar a la via negociada, és enormement costós en tots els flancs, sigui el polític o judicial, i electoralment arriscadíssim per a qui prengui la iniciativa. Fa falta un estadista de primera línia que entengui la oportunitat històrica i tiri pel dret. A hores d’ara no hi ha home o dona de nivell suficient en el panorama polític espanyol capaç d’aital gesta. Pedro Sánchez, per suposat, no dóna el perfil. No només no s’enfronta a l’establishment, sinó que n’ha assumit els principis fonamentals. El marge és tan estret, que difícilment la taula de negociació pot donar algun fruit que sigui mínimament assumible per a l’independentisme. Si l’autodeterminació hi queda fora, no hi ha recorregut. Per tant, un cop fracassi la negociació, malauradament l’única alternativa viable per als grisos protagonistes de la política espanyola serà mantenir i potenciar el camí repressiu iniciat, aprofundint l’aïllament de la justícia espanyola i del país en el seu conjunt vers els socis europeus. La rectificació no s’albira. Aquesta victòria judicial a Europa pot ser l’avantsala d’un increment de la repressió: il·legalitzacions de partits i entitats, propera parada. El Rei es quedarà sol amb el pinyol ultradretà, militar i judicial.

Això doncs, Espanya és davant el mirall. Amb les alternatives judicials i repressives qüestionades per la democràcia europea, el manteniment de la via repressiva contra Catalunya col·loca a Espanya davant de contradiccions cada cop més descarnades, una democràcia formal enfangada en un autoritarisme passat de voltes i d’època. Si Catalunya no es rendeix, si no ens conformem amb guanyar només un partit i mantenim la pressió de la no-violència, aviat els espanyols veuran en el mirall una imatge del seu país ben poc galdosa. La fetor de la putrefacció del règim s’acosta. L’autodeterminació és un nucli radioactiu en plena fusió, incrustat com un míssil a les entranyes de la democràcia espanyola. La bronca del debat d’investidura és la primera escaramussa de la implacable lluita encetada per tombar el nou govern, i amb Sánchez i Iglesias cauran les restes d’un sistema que mai no va arribar a ser plenament democràtic perquè no va ser capaç de reconèixer l’autodeterminació de Catalunya. Si algun espanyol volia presumir de ser una democràcia consolidada amb un sistema de llibertats equiparable al de qualsevol país europeu, a hores d’ara deu estar ben avergonyit. I més que ho estarà, en el temps fosc que s’acosta. La propaganda té un límit, i es diu Internet i xarxes socials. El Mundo va poder mantenir durant dos anys la ficció de la participació d’Eta en els atemptats de l’11-M. Quan de temps podrà aguantar la farsa actual? Al final, els espanyols hauran d’escollir: o democràcia o Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *