Menu Close

El far del Primer d’octubre

per Capital Letter

Imatge, Paco Santero @paco_santero

Mica en mica, van quedant al descobert les mentides de la transició i es pren consciència de la profunditat històrica de la crisi actual entre Catalunya i Espanya. Que som un país ocupat serà quelcom que anirà calant, dolorosament, malgrat el cinisme espanyol i les mentides processistes, l’autoengany d’uns i la perplexitat dels altres.

Ja s’ha dit que els fets del 1-O han obert els ulls de molts i reafirmat la convicció de que la independència és la única sortida viable. L’1-O és molt més que una metàfora. Evidencia la veritable naturalesa de la relació entre Catalunya i Espanya, basada en la dominació per la violència policial o militar, i la por generada per aquesta violència. Per a ser més precisos, el que es posa de manifest l’1-O es la visió que té Espanya de com han de ser les seves relacions amb Catalunya. Aquest és el marc mental en el qual Espanya gestiona la crisi, el mateix marc de totes les crisis que històricament ha viscut el conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Això és molt vell. En una democràcia formal pretesament “avançada”, el marc de dominació per la força s’expressa fonamentalment a través de l’amenaça i la coacció. En una primera fase dirigida contra la classe política catalana, els empresonaments d’uns quants van desactivar la resta, els va fer renunciar a futures aventures unilaterals i centrar-se a mantenir la parròquia controlada. Un cop assegurats els dirigents, a partir de la sentència l’objectiu és atemorir l’activisme de carrer per què abandonin la lluita, no-violenta o la que sigui, que tallar carreteres no porta enlloc més que a una condemna (injusta) per terrorisme. Bé que ho sabia en Rajoy quan, gens preocupat per la “desafección” catalana, afirmava que el camí a la independència només generaria frustració. Per suposat, si estàs en el marc mental de la violència no et cal buscar complicitats, saps que ho aturaràs com sigui, no debades va llançar les forces policials contra la població indefensa amb l’objectiu gens dissimulat de buidar els col·legis electorals a cops de porra. Molts no ens ho crèiem, però ja vam aprendre la lliçó i molts més la seguiran aprenent en els temps foscos que venen.

I els unionistes de Catalunya, que potser es pensaven que això seria un passeig militar, van ben errats. Cofois esperaven que neutralitzant als líders catalans i repartint quatre bufetades, tot ben dosificat i amanit amb una prudent dosi de la condescendència de sempre i el bàlsam reparador d’un nou pacte estatutari, amb deixar-los guanyar un sol partit n’hi hauria prou per tornar dolçament a l’autonomisme. Ja se sap que les victòries duradores són aquelles en què el vençut es pensa que la partida ha acabat en taules. El teatre de la negociació per investir Pedro Sánchez va per aquest camí, una derrota indolora que faci d’avantsala de les reformes constitucionals que Espanya necessita per desactivar la influència dels partits nacionalistes a Madrid i encarar la globalització. Apressat per la pinça del búnquer militar i judicial i pels sectors ultra espanyolistes del seu partit, que voldrien una derrota ràpida, severa i sense pal·liatius de Catalunya, Pedro Sánchez intenta guanyar temps per endossar-nos la coneguda píndola pactista “sin que se note el cuidado”.

Val a dir que la jugada és prou matussera, per què la bretolada de fer repetir les eleccions no ha servit per res més que per enfortir, d’una banda, l’ultradeta de Vox, principal sector oposat als seus plans de piano piano si va lontano, i de l’altra, l’independentisme domesticat amb qui ha de pactar.

La briosa reacció de la gent després de la sentència ho complica tot encara més. El carrer ja ha dit que de rendició ni parlar-ne i el suport electoral als partits catalans continua ferm, prèvia generosa provisió de pinces pel nas per al votant independentista. I Pedro Sánchez, encalçat per totes bandes, no té marge per a gaire més. Un escenari de pacte per reconèixer el dret d’autodeterminació és ciència ficció, si no vol que el fotin fora a la brava, l’exèrcit i el Rei, el PP i Vox, la justícia i la Policia, les mòmies del PSOE i els barons, tots plegats i sense miraments. Pedro Sánchez és més titella que mai, completament tenallat per l’statu quo espanyol.

Per tot això, la negociació no té recorregut llevat d’una ignominiosa rendició d’ERC. Podria ser, com es diu a les xarxes, que tot plegat sigui una comèdia per culpar als independentistes del fracàs de les negociacions i justificar l’abraçada de la gran coalició amb el PP. Tant se val, l’empantanegament de la situació no té aturador, amb o sense pacte d’investidura.

Espanya es va tallar la retirada en escollir la via repressiva com a única fórmula de transitar per la reclamació catalana. Una opció perillosa, atès que si la retallada de llibertats, l’amenaça i la por no dobleguen als catalans, l’únic camí és seguir endavant incrementant la repressió, la qual cosa tensiona els fonaments d’un règim formalment democràtic i el condueixen al col·lapse i al descarrilament. La degeneració progressiva, estancament i degradació del sistema polític espanyol i català és palmària i ens regala cada dia expressions diferents. La buidor i cinisme dels polítics espanyols, amb afirmacions cada cop més agosarades, descarnades, que ni tan sols intenten dissimular els instints autoritaris, obertament antidemocràtics o catalanofòbics, la manca de respecte per la separació de poders, i fins i tot l’insult i el menyspreu expressat obertament. I el PSC/PSOE, gairebé ja només PSOE, reorienta el discurs polític cap a l’espanyolisme sense embuts per un grapat de vots d’un Ciutadans tocat de mort.

El PSC ja va sacrificar l’autodeterminació, i ara li toca a la immersió. Igual que feia Ciutadans abans de la patacada, tant sovintegen al PSC les contradiccions i canvis de rumb que és difícil seguir-ne el rastre, com defensar l’absurd d’atribuir la crisi a un conflicte intern català, un problema de convivència entre catalans a solucionar amb mesures d’ordre públic, bajanada infumable que fins i tot ha assumit Podem. Immers en una crisi de pragmatisme, Pablo Iglesias va renunciar al referèndum gairebé sense que li demanessin, i ha continuat empassant-se gripaus, com la llei mordassa digital, impertorbable i amb l’habitual loquacitat. Esgarrifa pensar quina serà la propera baixada de pantalons, no és difícil imaginar que tindrà a veure amb l’aplicació d’un nou 155, beneir la il·legalització de partits independentistes catalans, o quelcom similar acció contra Catalunya per acontentar la ultradreta i evitar la caiguda del govern Sànchez…i hi ha qui diu que és la única esquerra que queda a Espanya. Doncs pobre Espanya, ja us ho fareu!!

En aquest capítol de progressiva degradació i viratge a l’extrema dreta Sa Majestat Reial té un paper destacat, alineat descaradament al sector ultradretà de defensa de les essències pàtries, principal valedor del règim del 78 i la figura que ara més que mai representa la continuïtat i resistència del post franquisme de la transició. La visita a Catalunya en plena campanya electoral del 10-N és un exemple impagable de flagrant violació de la neutralitat constitucional de la Corona. En la forma, la primera i principal finalitat de la visita va ser demostrar, un cop més, que l’Estat controla el territori i el Rei pot viatjar allà on li plagui del seu regne, la qual cosa té la seva importància de cara a impostar estabilitat i control davant els socis europeus. En el fons, l’actitud reial referma indubtablement l’eix bàsic de continuar reprimint l’independentisme català fins que no es rendeixi. A banda de l’habitual recurs a la condescendència, tot parlant una estoneta en català per donar peixet al catalanet acomplexat (espècie en vies d’extinció a hores d’ara, esperem), no hi ha variació en el guió de duresa del discurs del 3 d’octubre. Ni perdó ni retractació, tot ben embolicadet amb paraules dolces i tendres d’amor a Catalunya.

Fa basarda la buidor de contingut i el cinisme d’aparentar estima cap un poble al qual no li dol atonyinar tantes vegades com calgui. Fins i tot es permet, en plena fase de negociació per la investidura després de les eleccions del 10-N, premiar una vinyeta humorística basada en una falsedat, un insult cap als mestres de l’escola de Sant Andreu de la Barca que van ser assetjats i difamats vilment per la premsa madrilenya, amb la col·laboració entusiasta de la fiscalia espanyola, naturalment sense que ningú hagi hagut de respondre per les greus acusacions infundades, que amenaçar i atemorir a tot el col·lectiu docent de l’escola catalana els va sortir gratis. Una infàmia, ras i curt, i un avís al govern Sánchez de la línia a seguir. El primer representant del deep state espanyol marca el pas.

En aquest context, la repressió creixent sembla inevitable i serà un infern per a tots, per suposat pels que la pateixin, però també pels qui donin des de Catalunya suport moral i electoral a l’ocupació. Si fem quotidiana la dignitat de l’1 d’Octubre i ens hi fem forts, molts dels que es diuen catalans acabaran per assumir la seva condició de col·laboradors de les tropes d’ocupació, i no serà fàcil d’admetre. Aleshores sí que patirà de valent la convivència, mal que ens pesi. Els amics, les parelles o els familiars, amb qui tantes vegades hem estan disconformes però mantingut l’estimació, el respecte i la tolerància en la diferència. Serà possible mantenir la convivència i la dignitat alhora enmig de la repressió desfermada? No ens enganyem, desgastar la societat catalana ha estat objectiu prioritari espanyol des de molt abans de l’època d’Aznar, dividir i fracturar, crear dues comunitats enfrontades que a hores d’ara conviuen en bona harmonia, no debades les enquestes insisteixen des de fa anys en el referèndum com a opció preferida també entre els unionistes per a desembussar la situació. Si l’autoritarisme s’escampa i s’aferma, podrem escapar de la Ulsterització? la separació entre catalans i espanyols dins de Catalunya s’anirà fent més i més nítida, la por i el ressentiment s’estendrà per tot arreu. El trànsit conceptual d’adversaris polítics a enemics està en marxa. Ho podrem evitar sense rendir-nos?

De vegades em ve a la ment una imatge sinistre, un malson de cinisme en estat pur. Imagineu-vos. Havent estat il·legalitzats els partits independentistes, se celebren eleccions al Parlament i es registra una participació rècord del 30 %, la més baixa de la història de la democràcia espanyola, fruit de l’abstenció massiva de l’electorat independentista orfe de candidats que el representin. La nit electoral, un cop realitzat l’escrutini, el Pedro Sánchez o qualsevol polític unionista vencedor de la jornada, pronuncia unes primeres paraules davant de la parròquia fidel que resumeixen en sí mateixes la filosofia de l’Espanya, ridícula i brutal alhora, que s’imposa per la força i es degrada a sí mateixa de pura estultícia, el súmmum de la immoralitat política:

– “¡Compañeros socialistas, la democracia ha ganado al independentismo!”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *