Menu Close

El dimoni surt a passejar

per Capital Letter (imtage: Paco Santero @paco_santero)

La degradació de la situació política a Catalunya i Espanya camina a bon ritme.

A Espanya, ja va advertir Pere Matí al Vilaweb que el govern espanyol pot estar començant a perdre el control de l’exèrcit i Guàrdia Civil. Estem a la fase inicial d’un nou intent (l’enèsim)  d’intervenció de les formes armades en la política espanyola? Els han condecorat per la seva brutalitat, els han lloat, alenat i arengat, els han rigut les gràcies, i la conseqüència lògica és que els elements més extremistes se sentin forts i, el que és més perillós, impunes. Tant se val si l’actuació brutal de la policia espanyola (i dels mossos sota comandament espanyol) ha estat directament ordenada pel ministre o han actuat per lliure extralimitant-se en les seves funcions. Probablement sigui el primer. La qüestió és que el govern espanyol està condicionat per la pressió dels poder fàctics de l’extrema dreta militar i judicial, tal com va passar durant la transició, i si no actuen amb prou contundència contra l’independentisme potser algú altre en prendrà el relleu…tu ja m’entens.

No és pas tan estranya aquesta actitud en el PSOE. Que no ens en recordem de la LOAPA, poc després del cop militar (fallit?) del 23-F? Si el PSOE llavors es va posar les piles, ara fan d’alumnes aplicats i prenen d’avançada la iniciativa de la repressió. El PSOE, com no els va poder vèncer, se n’ha unit, es vanta de duresa davant el búnquer judicial militar i fins i tot flirteja amb el franquisme sociològic.

Els rèdits electorals de l’actual ofensiva autoritària no estan tan clars. A les últimes eleccions generals, que el sòmines d’en Pedro Sánchez ha fet repetir de manera tan poc assenyada, molts analistes van dir que l’electorat espanyol havia optat per la moderació, espais polítics menys agressius, tarannà de diàleg i reedició de la transició… i les imatges de violència policial no van precisament en aquesta direcció. Clar que el PSOE recollirà també vots d’un Ciutadans en hores baixes, però com se sol dir, per què votar la còpia si pots votar l’original? A casa nostra, sembla que el PSOE s’estimba. La crisi actual allunya definitivament la possibilitat de que el PSC superi a ERC a Catalunya, condició imprescindible per a intentar una sortida negociada als perdedors, una anestèsica tornada a l’autonomisme. No, no, la duresa policial i el matonisme del govern espanyol no és només una tàctica electoral, és una altra cosa. L’agenda repressiva la marca algú altre, i tot apunta que anirà a més.

A Catalunya, la rebel·lió dels joves ha tallat la retirada de tornada a l’autonomisme dels partits processistes. A veure qui és el guapo que pacta qualsevol bretolada d’Estatut de merda a canvi d’una amnistia? No hi ha marge. La necessària substitució de lideratges en la política catalana potser haurà de començar des de dins, quan els propis líders s’adonin que l’electorat català no acceptarà res més que seguir fermament el camí de la ruptura. Si no segueixen el corrent principal, tard o d’hora seran escombrats. Tàctiques lentes o ràpides, de noviolència o barricada, l’independentisme té clar que no hi ha camí de tornada al jou autonòmic. ERC i JxCat intenten sobretot mantenir el control de la Generalitat, per allò de que mai es va guanyar una independència sense controlar l’administració colonial. El cert és que té mèrit els gripaus que s’està menjant el conseller Buch per uns mossos que en realitat estan sota comandament espanyol. Veurem si el govern espanyol permet que es sancioni per brutalitat policial algun element espanyolista dins els mossos… més aviat els condecoraran. La Generalitat intenta navegar precàriament la por al 155, la manca d’autonomia financera, la pèrdua de control de la policia autonòmica i bases independentistes fartes de contradiccions. El govern Torra dissimula i manté la ficció, una mera aparença de poder executiu. Potser quan arribi el moment decisiu serveixi per alguna cosa més.

No deixa de tenir certa gràcia que el govern espanyol operi sota la vigilància de l’estament militar i ultradretà, i alhora el govern català estigui en similar condició de neguit respecte del govern espanyol per tal d’evitar l’aplicació del 155. L’estament polític, català i espanyol, té por de perdre el control, també la cadira. Quins paral·lelismes tan bonics ens regala l’Espanya eterna!

Amb tan poc marge de maniobra per ambdues bandes, es comprèn l’actual situació de bloqueig (o blocatge, que ja em perdonareu però gràcies al franquisme no vaig començar a escriure en català fins passats els 35).  Ni diàleg ni rendició, ni pacte ni república, ni s’avança ni es permès de retrocedir, la manca d’alternatives no pot sinó desembocar en una progressiva i imparable degradació política, degeneració i estancament. Majories independentistes creixents sense sortida política. Governabilitat espanyola impracticable o eventuals pactes contra natura PSOE-PP, governs espanyols condemnats a la inestabilitat i assetjats per una Catalunya indòmita, sotmesa a repressió creixent fins no se sap quin límit de tolerància del soci europeu. Si la violència va a més, potser veurem els fantasmes espanyols de sempre sortint a passejar, amb tricorni o gorra de plat, davant la mirada atònita d’una Europa inoperant, un contrapunt grotesc als errors dels últims anys. Europa ha permès que la Espanya de sempre invoqués al dimoni per aturar Catalunya, i el dimoni, si està a gust i se sent estimat, no voldrà marxar de tornada al seu cau…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *