Menu Close

Distensió.. i negociació?

per “Capital Letter”

Amb el triomf de la moció de censura i l’adveniment del Govern Torra, donem la més cordial benvinguda al desescalament del conflicte, la rebaixa de la tensió i…l’inici d’una negociació política? Parlem-ne.

El propi Joan Tardà ho va dir a la tribuna d’oradors del Congrés durant la moció de censura, més o menys amb aquestes paraules: ens trobem encara a la fase de confrontació, però podem entrar a la negociació mentre es manté la confrontació? Els primers plantejaments negociadors es van posar sobre a Taula. A les jornades econòmiques de Sitges va irrompre (tan matiners els empresaris catalans!), l’oferta primerenca de la tercera via, sempre a punt per evidenciar la derrota acceptant una tornada a l’Estatut tombat per Tribunal Constitucional.

Aprofitant la mínima escletxa de distensió, ja està aquí la tercera via per
acceptar una simple recuperació de l’autonomisme amb l’Estatut de 2010, aquell al qual el Congrés espanyol ja havia passat el ribot.

La tercera via accepta grollerament un dels axiomes de l’estratègia espanyola: primer us destrosso, us empresono i us ho trec tot, i quan no pugueu més negociem “en pla d’igualtat” tornar a la situació original (o pitjor) de l’autonomisme. Aquesta visió implica que com més profund sigui el retrocés de l’autonomia més coses tindré per negociar, com menys autogovern us quedi més forta és la meva
posició negociadora.

La premissa anterior parteix d’un error, en la meva opinió, fonamental: negar la irreversibilitat del trencament entre Catalunya i Espanya. La manera com Espanya ha gestionat la crisi fa insostenible políticament tornar a la situació anterior. A l’inrevés: com més malmetin l’autogovern més fort serà el rebuig cap a Espanya, el que es traduirà en menys marge polític per a negociar com revifar l’autonomisme. Espanya hauria d’aplicar la repressió indefinidament per mantenir Catalunya sota control, la qual cosa ja veurem si és factible.
El cert és que a l’hora de negociar, de tota la bancada política espanyola es pot dir,
castissament, el mateix: ni quieren, ni saben, ni pueden.

No quieren perquè la mentalitat del PSOE és centralitzadora i uniformadora, tant o més que la de la dreta espanyola. Aspiren, ho sabem de sobres, a integrar Catalunya dins la cultura espanyola, folkloritzar la cultura catalana i reduir l’ús del català a l’àmbit familiar. En això no són diferents a la dreta espanyola. Tot i ser més suaus en les formes, comparteixen la intolerància del nacionalisme espanyol.

No saben perquè, com s’ha dit abastament, tota la política espanyola està mancada d’una veritable cultura del pacte respecte a Catalunya, acostumats com estan a la posició d’avantatge que els hi dona l’estructura institucional del règim del 78 heretat del franquisme. Mai hi ha hagut una veritable negociació amb una simple autonomia ni amb els partits catalans, més enllà d’engrunes. O no us recordeu de la cessió del 30 % del IRPF de l’era Aznar, degudament acompanyada de l’aterratge a Catalunya d’un exèrcit d’inspectors fiscals per a compensar les cessions? Quan tens el BOE, la justícia, la policia i l’exèrcit a les teves mans estàs en una posició de força incontestable, tant se val si ets dius PP o PSOE. Si l’arquitectura institucional té escletxes per les quals a les forces polítiques minoritàries se’ls
dóna alguna clau, i et veus obligat a pactar quelcom, sempre hi ha mecanismes per “reajustar” les cessions. Que ningú se’m molesti, però podríem comparar amb les negociacions dels pares amb els fills en la sempre difícil etapa adolescent: els pares tenen tots els trumfos, bàsicament els diners i la llei al seu costat, i els fills només disposen de l’amor dels pares com a arma negociadora, en podríem dir el xantatge emocional. La posició és tan asimètrica que només uns pares poc hàbils i uns fills que ho foren extremadament podrien resultar en algun avantatge pels menors…Imagineu-vos si, a sobre, la “mare”
Espanya no només no t’estima, sinó que depèn dels diners que et xucla i pretén eradicar-te com a cultura. Ja em diràs en quina predisposició psicològica ha d’encarar la negociació.
Doncs així és com Espanya ha negociat sempre amb Catalunya.

No pueden perquè s’han passat anys explotant electoralment la catalanofòbia. Ho han fet tan bé i durant tant de temps que tenen la parròquia espanyola completament convençuda de la maldat dels plantejaments sobiranistes. Per a qualsevol partit espanyol seria un suïcidi polític negociar res amb Catalunya, més enllà de la nostra rendició. Per això Pedro Sánchez no pot oferir ni el més mínim gest als independentistes. Ben al contrari, cedeix a la intransigència espanyolista nomenant personatges tan desacreditats com Borrell, al qual fins i tot Iceta ha de sortir a modular alguns dels exabruptes,  escandalosament agressius, contra el soberanisme. Ara mateix, Pedro Sánchez sembla més preocupat per calmar la caverna unionista que per introduir una mica de distensió.

Els desitjos de negociar són ben palesos als independentistes, com ho acredita per exemple l’editorial de Josep Antich a El Nacional (La factura catalana), on avança una llista de temes que s’haurien de resoldre. La simple desaparició d’un personatge tan nefast com Rajoy produeix alegria i alleujament, però això no s’ha de confondre amb una possibilitat real d’avançar. Ara per ara, no hi ha res a fer. La situació no és prou madura per a pensar en una negociació real, s’ha de podrir molt més. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *