Categoria: General

Josep Pérez Franco, economista.

Puc ben assegurar que seria molt gratificant  no repetir un cop i un altre tot el munt de greuges que suportem, les mentides que apareixen cada dia en els mitjans de comunicació espanyols, la poca consistència i la tergiversació de la situació esgrimida per part dels partits polítics i el que és pitjor el que practiquen els partits instal.lats aquí, des de la botifleria socialista, a qui hem de fer memòria de la seva anterior posició a favor de l’autodeterminació, del paper dels Ciudadanos (C’s), nascuts artificialment per tractar d’eliminar la llengua catalana i les arrels històriques de Catalunya i els populars que no s’han mogut mai de la seva posició hostil, tot i que els haurem d’agrair  la seva bel.ligerància, la seva furibunda i atàvica actitud anticatalana, que va propiciar que l’Estatut d’Autonomia del 2006, autocensurat, però acceptat pel nostre Parlament, pel Congrés de diputats, després del ribot de l’inefable Alfonso Guerra, que com tots coneixeu és un bon amic del nostre poble i finalment referendat pels ciutadans de Catalunya. Cal agrair-los als populars, la seva persistent actuació, per aconseguir que el Tribunal Constitucional, a l’any 2010, fes una sentència insòlita escapçant l’Estatut, propiciant un gran moviment social, que ha permès prendre consciència de la necessitat de ser un poble independent i no sotmès a la voluntat i a les vel.leïtats d’un estat que històricament ha actuat contra els interessos de Catalunya.

La pila de greuges inunda el nostre imaginari. Són de tal magnitud que provoquen autèntic escàndol a tothom. Aquest poble s’ha atipat de fer el mesell i rebre cops i ha dit prou. La dignitat d’un poble no és pot trepitjar impunement. Com en la nostra societat impera un estricte criteri democràtic, característic d’una societat civilitzada, hem convingut que la creació d’un estat independent s’ha de sotmetre a referèndum per a avaluar la voluntat majoritària dels ciutadans i ser conseqüents amb el resultat. En democràcia per sobre de la llei, dels tribunals i dels governs, preval la voluntat majoritària del poble.

Dels centenars de motius que ens impulsen a autogovernar-nos perquè som autosuficients per fer-ho, citarem alguns exemples a títol de recordatori. El tram de ferrocarril de Montcada a Vic fa un segle que espera el desdoblament i des del 2001 hi ha un pla de desdoblament de la  línia R3  i un pressupost previst de 650 M€,  que no s’executa.  Del Pla de rodalies del 2008–2015  de 4.000 M€  pactat i promès pel Govern espanyol, només s’ha executat el 13,5%. Sí, heu llegit bé, ho he verificat alguns cops perquè no m’ho podia creure.

El dèficit anual que patim de 16.000M€, diguem-ne espoli, que és el nom que li escau, permetria no solament tenir superàvit pressupostari sinó atendre necessitats i inversions en sanitat, educació, benestar social, infraestructures, sinó impulsar actuacions de investigació i recerca, i incrementar les pensions.

Aquest dèficit acumulat, que avui suposa una quantitat superior a 300.000M€,  ha estat mal utilitzat en subvencionar regions deficitàries que es permeten PER i pagaments de llibres i mobles. Ministeris sense contingut i una Administració publica sobredimensionada. Una inversió en TAV (AVE) innecessària, de 63.000M€  de 3.000 km que és la més important del món després de la Xina. L’aeroport del Prat de Barcelona és, amb molta distància el que aporta més beneficis a AENA i en canvi és captiu del de Barajas perquè l’Estat domina els slots i no permet la majoria de vols intercontinentals directament des de Barcelona. Les pensions són més segures a Catalunya i àdhuc es podrien incrementar, doncs el conjunt de recaptació per càpita aquí és superior que a la resta d’Espanya. Una de les darreres perles,  per part del TC, el considerar desproporcionada la projecció del 50% de pel.lícules en català, ja sabem que els hagués agradat el 100% en castellà, defensen la seva cultura i el seu país. Espero que a partir del proper article pugui parlar només de la construcció d’un nou país, la responsabilitat és de cadascú de nosaltres.

Jordi Cabré. El Món (elmon.cat), 18-05-17

El fantasma del 6 d’octubre del 34. El fantasma de les pensions. El dels tancs, el de l’article 155. El fantasma del cens, de les urnes, dels mossos davant dels col·legis. El fantasma del no podrem, del no en sabrem, del perdrem. L’horrible esperit vivent de la divisió del país, del què passarà l’endemà, del com ho farem i de què passarà amb la indefensa llengua castellana. Fantasmes inventats, fantasmes de ficció, hologrames, espectres de llençol amb potes. L’home del sac. Històries per no dormir. Psicofonies. Fenòmens paranormals i mèdiums que saben parlar amb el més enllà, un més enllà molt savi que sempre diu el mateix:  seny, raó, prudència, temprança, no feu el boig. Pel·lícules de terror disfressades de raonabilitat, com si nosaltres no sabéssim pensar i només sabéssim sentir, com si la por fos un pensament i no un sentiment. Monstres i catàstrofes naturals i la nena de la corba, i sobretot aquell company de classe mig sàdic mig psicòpata que et va dient ets una merda, no arribaràs mai enlloc, no pots, no podràs, qui dimonis t’has cregut que ets. Mira Kosovo. Mira la guerra. Mira què passa, mira on ens portes. Mira què has fet. Mira què ha fet la porca de la teva filla.

Però ens coneixem l’argument, oi? Sempre es guanya de la mateixa manera. Com en aquella pel·lícula “World War Z”, on apareixia la Sagrada Família atacada per un globalitzat apocalipsi zombi, la clau es troba en ignorar-los.

Els morts vivents ensumen la por, devoren por i no la carn fresca, busquen víctimes de la mateixa por de la que ells van ser víctimes.

Els zombis bàsicament busquen no estar sols, com els vampirs, que en cap cas mosseguen per alimentar-se sinó per transmetre la síndrome. Són agents transmissors, microbis, virus. L’única vacuna és alçar el cap i no creure’ls, no creure’s les seves històries de ficció sobre els desastres que s’acosten i abraçar-se a la realitat. Desperta del malson. Vés cap a la llum. Els fantasmes no existeixen. Els sincopats moviments de mandíbula del zombi no intimiden, no són efectius, ja no aturen res. La clau és que es faci la llum i torni a aparèixer el món real, obrir totes les finestres i portes, i que entri la veritat a tot arreu. Toca sortir del bucle, dels pensaments en cercle, de les preguntes constants i de l’afany de perfeccionisme absurd, i negar-nos a escoltar el pesat que ens va repetint que això no sortirà bé. O bé escoltar-lo amb atenció, sí, i prendre nota de tot el que diu amb respecte i amb humilitat, i en acabat continuar caminant. No, no sortirà perfecte, però sortirà. No, no hi ha totes les garanties, però no faran falta perquè ho farem tot prou bé. Perquè ho hem de fer bé, i sobretot perquè ho hem de fer. És un tema d’imperatiu moral i de saber que guanyen els bons. I no, no escoltarem amenaces ni ens amagarem sota el llit quan ens parlin del Diluvi Universal. Podem tenir alguns dubtes sobre alguns detalls, més d’un i de dos i de tres, però no sobre nosaltres mateixos ni sobre el que hem de fer.

També és tard per a faules sobre terceres vies, s’ha fet tardíssim per a operacions Catalunya i per a dur la Sagrada Família a Eurovisió (amb gall o sense). Són artificis, són caramelets davant de l’escola, són el pantà de la tristesa on s’enfonsava el cavall d’Atreyu. Són focs artificials d’un Titanic demanant l’última ajuda. Són patètics. Són el pitjor dels finals per a la nostra història. Perquè evidentment que la cosa pot sortir bé, o regular, o fins i tot malament: però si surt malament no serà perquè no hi haguem cregut.

Si creus en l’èxit, veuràs l’èxit. Si creus en els fantasmes, veuràs fantasmes. Hi ha un moment que surts a l’escenari i ja has estudiat prou el paper, i el que toca és engegar i estar segur que anirà de meravella.

Que t’ho mereixes, que sí que pots, i que sí que has de fer-ho. No cal ni tan sols imaginar-se el públic despullat, el públic va ben vestit i està a favor teu. Té ganes de veure-ho. De fet, estan impacients. I si algú pregunta sobre les pensions, saber-te la resposta (que ja te l’hauries de saber). I si et parlen de Bòsnia i de Croàcia, respondre amb Escòcia i Txèquia. I si els borinots resulta que són dels nostres, que juguen a crear divisions o a assenyalar traïdors fantasmagòrics a tot arreu, fer-los el buit o fer-los un “vade retro”, o trucar directament als Caçafantasmes. I si diuen processisme, respondre Puigdemont. I si diuen autonomisme, respondre data i pregunta. 

I si hi ha dubtes sobre les urnes, girar l’argument per preguntar com diantre es pot impedir que es comprin i posin urnes, i concloure que és del tot impossible evitar que hi hagi urnes. I si diuen que estem sols al món respondre que sí, que fer una obra d’art demana alguns instants de solitud i de fred. I si parlen del 155 o de l’estat d’excepció, llavors ja començar a cantar victòria. I si et remeten miserablement a l’octubre del 34, respondre que el que estem fent s’assembla molt més al primaveral abril del 31.

Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas.

De l’exitosa campanya en defensa dels refugiats podem extreure’n que les necessitats de les persones són universals, com el dret de les nacions a viure en llibertat

Saoka Kingolo. Agent intercultural.

A Catalunya, s’està parlant molt de la crisi dels refugiats, i de les respostes que s’esperen de les autoritats espanyoles i catalanes. El dinamisme de la nostra societat no ens permet quedar-ne al marge, però cal aprofitar l’avinentesa i plantejar a fons els nostres compromisos en defensa dels drets humans i de les causes humanitàries.

Sabem que Espanya no té massa voluntat per acollir refugiats, se salta els acords de la Unió Europea, i condemna milers de persones i famílies a situacions vulnerables, exposades al tràfic humà. Catalunya ha manifestat reiteradament voluntat i disposició d’acollir responsablement.

La plataforma d’entitats Casa Nostra, Casa Vostra ha aconseguit alçar la veu dels catalans a dins i cap a fora. Extraiem d’aquest èxit social que les necessitats personals quan són de caràcter universal, constitueixen el fonament de totes les lluites comunitàries, com la del dret d’una nació a viure lliure. D’aquí que els drets col·lectius combreguen naturalment amb els drets individuals defensables indiferentment.

La correlació entre drets polítics d’una nació i drets humans és innegable per molt que l’Estat espanyol, per manca de voluntat política, no reconegui ni els uns, ni els altres. Però dels drets humans, bé primari i col·lectiu per excel·lència, neixen la resta dels drets de qualsevol societat.

A Catalunya els qui defensem la independència estem convençuts que els nostres drets individuals indueixen els nostres drets com a poble, i assumim que lluitar pel nostre alliberament es justificarà amb alliberaments personals compartits.

De la premissa que les lleis no es poden situar per sobre de la voluntat democràtica del poble, igualment la democràcia, no pot ser incompatible amb un dels valors més preuats de tota persona: el dret a la vida digna.

Per una societat plural com Catalunya, la vida digna dels seus integrants representa el mínim comú denominador dels esforços de construcció nacional, i per a aquesta noble tasca de teixir una societat justa, solidària, moderna i pròspera, prevalen el deure de defensar el bé comú i el dret de socialitzar les necessitats.

La crida a totes les comunitats del país per participar al repte vital i crucial de definir el futur i la identitat nacional, requereix el sentit de coresponsabilitat. Així, conjuminar les causes humanitàries i de solidaritat amb l’interès nacional equival a assumir les necessitats ciutadanes sense exclusió.

Catalunya es troba en una cruïlla de camins per decidir la seva personalitat jurídica, i l’estructura estatal actual en fase d’expiració impedeix garantir les llibertats col·lectives. La clau resideix en el criteri de democràcia participativa, respectant els drets individuals contemplats de forma unitària, pressupòsit per a l’exigència deresponsabilitats cíviques, socials o polítiques.

I la manera més pràctica de considerar els drets individuals de forma unitària és contemplar l’interès nacional des de la perspectiva del drets humans.