El dilluns 9 d’abril canviarem de lloc i recorregut la tradicional caminada pels presos i exiliats que venim fent a Sarrià cada dilluns sense interrupció des del mes novembre.
En aquesta ocasió, passarem per Sant Gervasi i el Farró. Començarem a la plaça Molina i anirem passant per alguns col.legis electorals de l’1 d’octubre: Escola Oficial d’Idiomes, Poeta Foix, Casa Sagnier, Institut Montserrat i Institut Menéndez Pelayo.
Cada primer dilluns de mes farem un recorregut pels que van ser col.legis electorals del districte del nostre referèndum d’autodeterminació.
Ho organitzem conjuntament amb Òmnium Cultural, els CDR de Cassoles, Farró, Galvany, Sarrià i Vallvidrera i els partits CUP, Demòcrates, ERC i PDeCAT del districte.
Us hi esperem!
Puc ben assegurar que seria molt gratificant no repetir un cop i un altre tot el munt de greuges que suportem, les mentides que apareixen cada dia en els mitjans de comunicació espanyols, la poca consistència i la tergiversació de la situació esgrimida per part dels partits polítics i el que és pitjor el que practiquen els partits instal.lats aquí, des de la botifleria socialista, a qui hem de fer memòria de la seva anterior posició a favor de l’autodeterminació, del paper dels Ciudadanos (C’s), nascuts artificialment per tractar d’eliminar la llengua catalana i les arrels històriques de Catalunya i els populars que no s’han mogut mai de la seva posició hostil, tot i que els haurem d’agrair la seva bel.ligerància, la seva furibunda i atàvica actitud anticatalana, que va propiciar que l’Estatut d’Autonomia del 2006, autocensurat, però acceptat pel nostre Parlament, pel Congrés de diputats, després del ribot de l’inefable Alfonso Guerra, que com tots coneixeu és un bon amic del nostre poble i finalment referendat pels ciutadans de Catalunya. Cal agrair-los als populars, la seva persistent actuació, per aconseguir que el Tribunal Constitucional, a l’any 2010, fes una sentència insòlita escapçant l’Estatut, propiciant un gran moviment social, que ha permès prendre consciència de la necessitat de ser un poble independent i no sotmès a la voluntat i a les vel.leïtats d’un estat que històricament ha actuat contra els interessos de Catalunya.
Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures) hi ha pàgines que té restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.