Sarrià-Sant Gervasi per la independència
Web de la territorial de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona, de l'Assemblea Nacional Catalana
Entrevista al Jordi Sànchez, president de l’ANC a NacióDigitalTV.
* Som centenars de milers de persones compromeses, no tinguem por.
* És l’hora de la feina discreta des del Govern.
* Rajoy cridarà al boicot, i la gent del No faran tard.
* Els Comuns només poden prendre una decisió conseqüent.
* O referèndum o referèndum: el camí a la victòria.
* L’estratègia de l’Estat és perdedora.
Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.
Què, quan, on i com?
La Diada d’enguany tindrà el seu epicentre a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona, però s’estendrà fins al carrer de Casanova pel Sud, els Jardinets de Gràcia per l’oest, el Passeig de Sant Joan pel nord i la Plaça de Catalunya per l’est. Els quatre braços es divideixen en 48 trams i cada tram correspon a una comarca.
Com sempre, convocarem tothom a les 16h al seu tram. Entre les 16h i les 17h, la música, cultura popular i els castells donaran ambient i entreteniment. Esperem que la gent porti la samarreta que els ha portat fins aquí, a voler votar en aquest referèndum. Pot ser la samarreta de Diades anteriors, entitats, o qualsevol causa o idea que motivi cadascú.
A les 17h es començaran a desplegar 4 macro pancartes als extrems dels eixos (Casanova, Jardinets, Passeig de Sant Joan, Ronda Sant Pere). A plaça Catalunya es desplegaran diverses pancartes més petites de forma simultània.
A les 17.14, les pancartes començaran a avançar cap al punt central per damunt dels assistents. Al pas de les pancartes, els assistents es posaran la samarreta de la Diada del Sí, provocant un joc de colors. El groc fluorescent de la samarreta de 2017 serà l’estela que acompanyarà les pancartes fins al punt de confluència.
Un cop hagin arribat les pancartes al centre, es veurà un enorme positiu fluorescent des del cel. Quan s’hagi acabat l’acció, es donarà pas als parlaments polítics de les entitats organitzadores i col·laboradores de la Diada.
Per què?
Les samarretes prèvies: els milions de persones que conformaran una majoria l’1 d‘octubre votaran per milers de raons diferents. Volem donar visibilitat a totes aquestes raons, perquè la independència no és la finalitat, és l’instrument per fer un país millor.
La samarreta de la Diada: el groc fluorescent és un homenatge a les armilles dels voluntaris que fan possibles les Diades i totes les mobilitzacions, però també a tothom que dedica part del seu temps a una causa justa.
La confluència: milions de causes equivalen a milions de vots que ens duran a un nou estat en forma de república. Només amb una participació massiva aquesta Diada i al referèndum, donarem la dimensió efectiva i definitiva a l’1 d’octubre. El + que formen els carrers de l’Eixample de Barcelona simbolitza un enorme “positiu” d’un país que va a més, que no s’atura i que es prepara per donar el salt definitiu a la Història en majúscula.
Com m’hi apunto?
El web d’inscripcions ja és públic a si.assemblea.cat.
La inscripció és imprescindible per garantir l’èxit de la mobilització i assegurar que cap punt quedi buit. Aquesta Diada, guanyem el Si!
A quin tram m’apunto?
Els nostres trams, on us heu d’apuntar els de Sarrià-Sant Gervasi, són el 309 i el 312, a la plaça Catalunya.
Aquí podeu veure el Mapa de tots els trams
En el marc d’una vuitantena d’actes que ha organitzat l’Assemblea Nacional Catalana, vam celebrar al Teatre de Sarrià aquest acte per presentar el referèndum de l’1 d’octubre amb totes les seves garanties democràtiques que evidentment, tindrà.
Hi va intervenir el president de l’ANC, Jordi Sànchez, la diputada Irene Rigau i el vicepresident del Govern de Catalunya, Oriol Junqueras.
Presentat per la nostra coordinadora, la Conxita Cervantes i amb una introducció de la responsable del teatre, la Montserrat Morera.
L’acte va omplir de gom a gom el teatre i una cinquantena de persones el van poder seguir a fora amb pantalla de televisió i altaveu.
A part d’aquest acte, l’Assemblea n’organitza molts més per totes les comarques del país, podeu consultar-ho en aquest enllaç.
Feu difusió dels actes per les xarxes amb les etiquetes #ComSempre #ReferèndumCAT i #1O
Conferència-debat del 14 de juny a l’Institut Químic de Sarrià amb la participació de Joan J. Queralt, Gemma Calvet i Jaume Alonso-Cuevillas, moderat per en Roger Tugas.
Vídeo de la conferència del 30 de maig al Teatre de Sarrià, hi van intervenir la Núria Bosch i el Lluís Salvadó, moderats per l’Alfons Durán-Pich.
Empar Moliner, escriptora
Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures) hi ha pàgines que té restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.
Si Catalunya no és sobirana és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.
Si això és així, què han de fer els que voten partits republicans i sobiranistes? Pensar que els deixaran existir mentre siguin minoria però que no podran mai dur a la pràctica allò que creuen just si són majoria, perquè llavors posaran en perill la unitat d’Espanya?
És tan absurd com permetre un partit feminista a l’Iran per, un cop assolida la majoria, prohibir-li qualsevol gest per la igualtat entre sexes. Que em diguin, clarament, que votar no em serveix de res, doncs.
Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i no tornen en diuen “solidaritat”, però la solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els impostos són tan exagerats que provoquen desigualtats entre els que els paguen i els que els reben, i per tant, injustícia, és més exacte dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.
Conferència-debat amb la Núria Bosch, catedràtica d’economia pública de la UB i el Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya.
Moderarà l’acte l’Alfons Durán-Pich.
Dimarts 30 de maig al Teatre de Sarrià.
El fantasma del 6 d’octubre del 34. El fantasma de les pensions. El dels tancs, el de l’article 155. El fantasma del cens, de les urnes, dels mossos davant dels col·legis. El fantasma del no podrem, del no en sabrem, del perdrem. L’horrible esperit vivent de la divisió del país, del què passarà l’endemà, del com ho farem i de què passarà amb la indefensa llengua castellana. Fantasmes inventats, fantasmes de ficció, hologrames, espectres de llençol amb potes. L’home del sac. Històries per no dormir. Psicofonies. Fenòmens paranormals i mèdiums que saben parlar amb el més enllà, un més enllà molt savi que sempre diu el mateix: seny, raó, prudència, temprança, no feu el boig. Pel·lícules de terror disfressades de raonabilitat, com si nosaltres no sabéssim pensar i només sabéssim sentir, com si la por fos un pensament i no un sentiment. Monstres i catàstrofes naturals i la nena de la corba, i sobretot aquell company de classe mig sàdic mig psicòpata que et va dient ets una merda, no arribaràs mai enlloc, no pots, no podràs, qui dimonis t’has cregut que ets. Mira Kosovo. Mira la guerra. Mira què passa, mira on ens portes. Mira què has fet. Mira què ha fet la porca de la teva filla.
Però ens coneixem l’argument, oi? Sempre es guanya de la mateixa manera. Com en aquella pel·lícula “World War Z”, on apareixia la Sagrada Família atacada per un globalitzat apocalipsi zombi, la clau es troba en ignorar-los.
Els morts vivents ensumen la por, devoren por i no la carn fresca, busquen víctimes de la mateixa por de la que ells van ser víctimes.
Els zombis bàsicament busquen no estar sols, com els vampirs, que en cap cas mosseguen per alimentar-se sinó per transmetre la síndrome. Són agents transmissors, microbis, virus. L’única vacuna és alçar el cap i no creure’ls, no creure’s les seves històries de ficció sobre els desastres que s’acosten i abraçar-se a la realitat. Desperta del malson. Vés cap a la llum. Els fantasmes no existeixen. Els sincopats moviments de mandíbula del zombi no intimiden, no són efectius, ja no aturen res. La clau és que es faci la llum i torni a aparèixer el món real, obrir totes les finestres i portes, i que entri la veritat a tot arreu. Toca sortir del bucle, dels pensaments en cercle, de les preguntes constants i de l’afany de perfeccionisme absurd, i negar-nos a escoltar el pesat que ens va repetint que això no sortirà bé. O bé escoltar-lo amb atenció, sí, i prendre nota de tot el que diu amb respecte i amb humilitat, i en acabat continuar caminant. No, no sortirà perfecte, però sortirà. No, no hi ha totes les garanties, però no faran falta perquè ho farem tot prou bé. Perquè ho hem de fer bé, i sobretot perquè ho hem de fer. És un tema d’imperatiu moral i de saber que guanyen els bons. I no, no escoltarem amenaces ni ens amagarem sota el llit quan ens parlin del Diluvi Universal. Podem tenir alguns dubtes sobre alguns detalls, més d’un i de dos i de tres, però no sobre nosaltres mateixos ni sobre el que hem de fer.
També és tard per a faules sobre terceres vies, s’ha fet tardíssim per a operacions Catalunya i per a dur la Sagrada Família a Eurovisió (amb gall o sense). Són artificis, són caramelets davant de l’escola, són el pantà de la tristesa on s’enfonsava el cavall d’Atreyu. Són focs artificials d’un Titanic demanant l’última ajuda. Són patètics. Són el pitjor dels finals per a la nostra història. Perquè evidentment que la cosa pot sortir bé, o regular, o fins i tot malament: però si surt malament no serà perquè no hi haguem cregut.
Si creus en l’èxit, veuràs l’èxit. Si creus en els fantasmes, veuràs fantasmes. Hi ha un moment que surts a l’escenari i ja has estudiat prou el paper, i el que toca és engegar i estar segur que anirà de meravella.
Que t’ho mereixes, que sí que pots, i que sí que has de fer-ho. No cal ni tan sols imaginar-se el públic despullat, el públic va ben vestit i està a favor teu. Té ganes de veure-ho. De fet, estan impacients. I si algú pregunta sobre les pensions, saber-te la resposta (que ja te l’hauries de saber). I si et parlen de Bòsnia i de Croàcia, respondre amb Escòcia i Txèquia. I si els borinots resulta que són dels nostres, que juguen a crear divisions o a assenyalar traïdors fantasmagòrics a tot arreu, fer-los el buit o fer-los un “vade retro”, o trucar directament als Caçafantasmes. I si diuen processisme, respondre Puigdemont. I si diuen autonomisme, respondre data i pregunta.
I si hi ha dubtes sobre les urnes, girar l’argument per preguntar com diantre es pot impedir que es comprin i posin urnes, i concloure que és del tot impossible evitar que hi hagi urnes. I si diuen que estem sols al món respondre que sí, que fer una obra d’art demana alguns instants de solitud i de fred. I si parlen del 155 o de l’estat d’excepció, llavors ja començar a cantar victòria. I si et remeten miserablement a l’octubre del 34, respondre que el que estem fent s’assembla molt més al primaveral abril del 31.
Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas.
Vídeo del debat del dia 25 d’abril al Teatre de Sarrià amb l’Albert Botran de la CUP, el Gerard Gómez del Moral d’ERC, el Joan Josep Nuet d’EUiA i el Jordi Turull del PDeCAT, moderats per l’Antonio Baños.
