Menu Close

Alfred de Zayas parla sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya (vídeo)

El professor Alfred de Zayas és advocat especialista en dret internacional, historiador, escriptor i activista per la pau, expert en el camp dels drets humans. Entre els anys 2012 i 2018 va ser relator independent de les Nacions Unides per a la Promoció d’un Ordre Democràtic i Igualitari Internacional.

En aquest vídeo ens assenyala una sèrie de conceptes clars i determinants sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles i de la seva aplicació en el cas de Catalunya:

  • El dret d’autodeterminació és un dels drets humans fonamentals, recollit en diferents pactes de les Nacions Unides.
  • Espanya ha signat diferents tractats que defensen aquest dret. No cal que reformi la constitució, ja preveu dins el seu ordenament el dret de l’autodeterminació.
  • És un escàndol que hi hagi presos polítics en un país de la Unió Europea com Espanya.
  • És vergonyant l’actitud de la UE davant el cas català i només s’explica per la por dels estats poderosos a altres possibles independències internes.
  • Catalunya reuneix totes les condicions per esdevenir un estat si així ho decideixen els seus ciutadans.
  • Espanya no pot invocar el concepte d’integritat territorial, només es pot aplicar en conflictes entre estats, no internament. No pot estar per sobre el dret d’autodeterminació.

 

Alfred de Zayas. Interview on The Catalan Question and International Law. An interview with professor Alfred de Zayas. from Huib J. Lirb on Vimeo.

A continuació transcrivim, no sempre literalment, l’entrevista amb Alfred de Zayas:

Els governs, els polítics els periodistes us podran dir el que vulguin, com a professor de dret internacional us puc dir que el dret a decidir, el dret d’expressar el teu desig de decidir, el dret d’autodeterminació és un dret humà fonamental. L’article 1 del Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides (PIDCP) posa l’autodeterminació com a un dret principal. Els drets humans són universals, interrelacionats i interdependents. Qui violi el dret d’autodeterminació estarà violant un dels drets humans.

Si una part de població vol fer un referèndum, aquesta expressió del desig està protegida per l’article 19 del PIDCP de les Nacions Unides i també per la Convenció Europea dels Drets Humans. Ja sigui per una autonomia, una secessió, independència, una cosa és celebrar un referèndum i l’altra és quines conseqüències pot tenir. Ha de seguir el dret i el dret internacional, un cert procés d’acord amb la llei internacional i d’acord amb els drets humans. Dir que el referèndum és il·legal no té cap sentit.

El fet que hi hagi presos polítics a Espanya és realment escandalós i el fet de la Comissió europea i el parlament europeu no ho hagin condemnat clarament és també escandalós, són còmplices d’una  greu violació de la llei internacional i de la llei dels drets humans, particularment l’article 9 del PIDCP.

Aquestes persones són a la presó a Espanya per l’únic “delicte” d’exercir el dret de llibertat d’expressió per a aconseguir un referèndum al qual com diu l’article 1, tothom hi té dret.

El meu colega Nicolas Levrat va publicar un llibre sobre el dret d’autodeterminació, particularment el cas català: Catalonia’s legitimate right to decide  on parla dels paràmetres del dret autodeterminació, de què és el que constitueix un poble, particularment del cas català. Hi ha diferents definicions de nació. Probablement la definició més acceptada amplament és la que parteix d’uns fets subjectius i uns objectius; llengua comuna, història comuna,  religió, grup ètnic, identificació. Quan tens els elements junts pots dir que és un poble i les persones que pertanyen a aquest poble tenen el dret de determinar el seu futur,  poden decidir sobre autonomia, federalisme, independència, sobre el tipus de govern, el tipus d’educació dels nens, etc. La definició de poble no es impediment per l’aplicació de l’article 1 del PIDCP. No tinc cap dificultat de dir que el poble català és un poble, no només el poble de Catalunya, els residents, sinó tots els que s’identifiquen amb la llengua, la història i cultura catalanes.

Tots som europeus, i estem subjectes a la Pacte Europeu dels Dret Humans, som iguals en dignitat, en drets, pots ser a la vegada un patriota català i un patriota espanyol. El més civilitzat és seure i discutir. Veure quines són les opcions. Puc veure clarament que Espanya podria modificar la constitució per ser un estat federal en el que cada estat tingui una àmplia autonomia, incloent autonomia fiscal, es podria discutir aquest model, el que no pot fer és dir de manera intransigent: “no, la constitució ho prohibeix”.

La constitució espanyola (CE) en l’article 10.2 i en el 96 incorpora el Tractat de Drets Humans a la llei espanyola, és fals dir que a la CE es prohibeix el referèndum, o no reconeix l’autodeterminació, clar que ho permet. La qüestió és com s’aplica democràticament i pacíficament. En una situació civilitzada has de fer negociacions entre els que volen autodeterminació interna o externa, el que és xocant és que el desig d’autodeterminació ha estat criminalitzat i aquells polítics que el defensen han hagut d’anar a exili o presó. Imagineu quina hauria sigut la reacció si els independentistes escocesos haguessin estat empresonats pel Regne Unit o els quebequesos tancats per Canadà?. És senzillament escandalós que hi hagi presos polítics a Espanya, i que la Comissió Europea no faci res, es posa en problemes d’estat de dret a Polònia i Hongria i calla totalment sobre Espanya. La llei internacional s’aplica a la carta, arbitràriament, la conseqüència d’això és la credibilitat de la UE i de la Comissió i el parlament europeus, no és només un trencament de l’estat dret d’Espanya, es tracta de la credibilitat de les organitzacions que han de vetllar pels dret humans dels europeus, inclosos els catalans.

Hi ha una arbitrarietat en l’aplicació de la llei internacional i en quins països s’aplica. És políticament correcte criticar Viktor Orbán però no fer-ho en el cas del president Sánchez. Hi ha diferències que no s’expliquen racionalment. El que voldria dir en aquest context de selectivitat és que els europeus, especialment els més poderosos, estan preocupats pel precedent que Catalunya podria representar. Els francesos es preocupen pels bretons i corsos,  els italians pel Veneto i la Llombardia,  els alemanys pel Tirol del Sud, els belgues, pels flamencs. Jo dic, i si es separen civilitzadament com al 1993 els xecs i els eslovacs que han funcionat perfectament com a democràcies, no hi ha problema. Els catalans són 7,5 milions, segons la Convenció de Montevideo, els elements per constituir un estat són població, territori i govern.

131 presidents de la Generalitat, relacions amb altres entitats internacional, Catalunya és un estat potencial viable, vigorosa industria, amb 7,5 habitats, amb una gent diríem “efervescent”, podria funcionar perfectament com estat independent dins de la UE, però els europeus, particularment els francesos, tenen por.

No hi ha cap constitució gravada a la pedra, totes les constitucions es poden modificar, en el cas de Catalunya, en el cas de l’autodeterminació, no cal modificar la constitució ja que segons els articles esmentats, l’autodeterminació és part de la l’ordenament legal espanyol, de tots els països de la UE. De manera que si els catalans volen fer un referèndum, si volen la independència, hi tenen tot el dret. Hi ha una tendència a la població de mantenir l’status quo, deixar les coses com estan, aquesta tendència del conservadorisme, pot ser modulada per la bona voluntat i col·laboració dels mitjans. He trobat articles a el Mundo, el País, ABC, a le Monde, le Figaro, etc. molt esbiaixats, no de part dels catalans o europeus.

Ho torno a dir, els catalans són europeus, bons europeus, creuen en els drets humans, i han donat un exemple al món com, democràticament i pacíficament, demanen el dret d’autodeterminació. Malauradament aquest dret ha estat suspès, probablement per raons geo-econòmiques s’ha aturat, per possibles conseqüències econòmiques.

Al 2014 vaig presentar un informe a l’Assemblea Genral de l’ONU sobre la doctrina de l’autodeterminació. El que és important d’entendre és que la llei internacional no és estàtica, és dinàmica, hi ha coses que han passat des del 1945, no estem a la fase de la descolonització dels anys 60 i 70, som al segle XXI, 2018, hem vist la dissolució de la URSS, de Iugoslàvia, i hem tingut jurisprudència, entre ella la de la Cort Internacional de Justícia el 2010 sobre la declaració unilateral d’independència (DUI)de Kosovo.

No és sobre el fet de la DUI, el focus és on són els obstacles per obtenir el dret d’autodeterminació. Espanya posaria com a obstacle la integritat territorial. El principi d’integritat territorial no és absolut. No ho ha estat mai. La Cort Internacional de Justícia (CIJ) ho ha contestat. És la integritat territorial jeràrquicament superior a l’autodeterminació? No. La CIJ va mes enllà, diferents resolucions i declaracions de l’ONU i de l’OCDE , la declaracio d’Hèlsinki de 1975, la integritat territorial només es pot invocar en el context de les relacions interestatals, és a dir l’estat A no pot infringir la integritat de l’estat B, l’estat A no pot ocupar territori, no pot agredir l’estat B, etc. Mai, mai, es pot usar aquest principi de manera interna perquè això anul·laria el dret d’autodeterminació, anul·laria el dret dels eslovens.

Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, van declarar-se independents unilateralment. En el cas de Kosovo, és molt més obvi, en el camí d’obtenir la separació de Kosovo de Sèrbia, l’OTAN va usar il·legalment la força, va atacar la integritat territorial de Sèrbia, estat europeu. És surrealista com algú pot dir que la integritat territorial es sacrosanta quan els mateixos europeus i la mateixa OTAN destrueix la integritat territorial d’un estat. En el meu informe del 2014 (A/69/272) vaig desenvolupar 15 criteris, qui, què, quan, quan pots invocar el dret d’autodeterminació, quines són les conseqüències, qui el pot invocar i quines obligacions té la comunitat internacional per ajudar a aquest país a incorporar-s’hi com a democràcia respectant els drets humans. I no veig absolutament cap problema per un estat independent de Catalunya si això és el que volen els catalans.

Jo no sóc català, si ells volen fer un referèndum i la majoria decideix separar-se cal respectar-ho i si la majoria vol quedar-se a Espanya, també. És essencialment una decisió que pertany exclusivament al poble de Catalunya.

Epítets i neologismes sempre han estat presents en el debat polític, quan no t’agrada algú li dius “populista”, si no agrades a un estat et dirà “terrorista”. No hi ha res de dolent en ser patriota, en estimar el teu país. Penso en un poema de R.M. Rilke, ‘In dubis’ (dubtant). És un gran poema que comença amb el cosmopolitisme, el món, etc. i acaba dient que no li importa les banderes al vent, el patriotisme, ell lluitarà per la seva comunitat, per la seva família, per la seva gent. Això és l’autèntic patriotisme, el més sà. Perquè només si estimes la teva terra, treballaràs per ella. Malauradament la cultura de la por, del què passarà si.., atura el progrés en la relació entre pobles, només desitjo que els espanyols, que Madrid i Barcelona siguin rics i compromesos amb els desitjos i necessitats de tots els espanyols, ja siguin catalans, bascos, gallecs o andalusos.

Altres vídeos de la mateixa sèrie, intervencions en una conferència a la Haia (Països Baixos) el 9 de novembre del 2018, de l’Elisenda Paluzie i de l’advocat Ben Emmerson QC.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *