Menu Close

A la sala d’espera

imatge: Martín Gallego

OPINIÓ

per Clara Ballart

El que passa és que ara no està passant res. Encara que ens han dit que s’estan movent subterràniament milers de projectes que no podem saber… ¿no sembla, no, que estigui passant res?
Dipesh Chakravorty al seu llibre Provincialising Europe (2000) es proposa la immensa tasca de desfer-se de les idees de progrés i civilització que primer havien de passar per Europa i després, molt després, podien arribar a les colònies. Afirma que l’historicisme, aquesta idea que estem en constant desenvolupament cap a una millor civilització des del principi dels temps, va arribar a les colònies al segle dinou com “la manera que tenia algú de dir “encara no” a algú altre”. Les rude nations de Mill, les colònies de bàrbars, estaven, llavors “en la imaginària sala d’espera de la història”. I per tant Europa enviava un missatge clar a la colònia: encara no, espera.

Encara no, espera. Progressem sempre cap a millor. D’aquí un temps —no et puc dir quant— serem molt més forts, molt millors, molt més intel·ligents. Quan estiguem preparats, quan estiguem prou civilitzats per comptar com a europeus sortirem de la sala d’espera. Encara som bàrbars, hem de purificar la nostra barbaritat per posar-nos a nivell de les nacions que tenen estat propi. (I mentrestant passen els anys, en què el govern colonitzador i les elits indígenes entapissen dels més brillants colors les parets de la sala d’espera.)

Que us sona?
La imatge de la sala d’espera trobo que és fantàstica per al nostre cas, amb la diferència que no estem al segle dinou, i les lluites per la independència de les colònies dels imperis europeus han obert les portes de les seves sales d’espera cap a tot tipus de realitats que no vénen al cas. No vénen al cas perquè no són comparables a nosaltres. Nosaltres seguim a la sala d’espera. Tenim revistes, literatura, estructures d’estat, tapissos, presos, llaços que adornen les potes de les cadires on seiem.

Si teniu un minut a dedicar-me, aixequeu el cap de la vostra suposada sobirania i mireu les parets de la sala. Som en una capsa en què les parets són de paper de fumar: només es basen en la sola creença que no estem preparats, perquè ni som prous, ni som legítims, ni tenim cap poder com la gent gran que sí que s’ha merescut democràcies ben sòlides.

Aquí us deixo escollir el model a glorificar: va, podem triar la democràcia anglesa. O no, que aquests van ser molt colonitzadors. Triem els belgues, que aquests sí que ens dónen lliçons de democràcia —però espera, que resulta que els flamencs tampoc dominen cent per cent el remenament de cireres, i millor no treure el tema congolès.

Bé, el resum és que us deixo que escolliu la democràcia que us sembli “allò a què un dia, quan estiguem preparats, ens voldrem assemblar” i comenceu a donar-li voltes.

Jo per ara, com que això de l’espera em posa molt nerviosa, he decidit fer un metre de bufanda per cada democràcia que no és com la que aparentment defensem, pura i transparent, basada en fundacions netes de nacions, on la democràcia va de la mà de la igualtat sense gaire individualisme (perquè no està de moda).

No revelaré els kilòmetres que porto perquè he perdut el compte, com que a la sala d’espera som molts (però no els suficients, ja ho sé, d’acord, ja sé que dos milions de persones són com tres gotes d’aigua al mar. Necessitem com a mínim la meitat de la població mundial, ja ho sé), he anat posant la bufanda als colls de la gent per anar passant l’hivern. Els hiverns. Els hiverns que ens queden, vull dir.

Però Nadal sí que el celebrarem. No podem celebrar repúbliques, perquè no estem preparats, però Nadal sí que estem plenament dotats de sobirania per celebrar-lo. Així que cap a casa i després de Nadal, quan comencin els judicis, els Reis ens portaran un magnífic regal que deixaran a la cadira de cadascú a la sala d’espera.

Va, que us dic què serà. Serà una novel·la fantàstica. I europea! Es diu El Procés. Va d’un judici, d’un tal Kafka. Aix, a veure quan tenim una literatura com la dels europeus. Quanta feina a fer abans de la independència, companys!

(Si no podeu esperar a llegir-lo per Reis, podeu trobar una magnífica traducció de Gabriel Ferrater publicada per Proa.)

A gaudir!

1 thought on “A la sala d’espera

  1. Joan Xuriach Fusté

    “Soc com el llit eixut d’un torrent. Sí, però encara hi corre un filet d’aigua, gairebé invisible. A mi em passa igual: i amb aquest filet escric aquestes quatre ratlles” Apunts inútils Virgilio Giotti

    Per un lector esforçat i voluntariós com jo, els teus articles d’opinió em semblen petites obres literàries. Coincideixo amb el teu desig de disposar d’una literatura comparable a l’europea tot i els grans escriptors que, al llarg de la història, com flors que no fan estiu, precioses però solitàries, han honorat i elevat la nostra llengua al seu màxim nivell.

    Més no et quedis en el desig, a la sala d’espera, treballa el talent que tens. Tu i la teva generació d’escriptors, teniu l’obligació moral d’assolir allò que encara mai hem assolit: una literatura catalana que sigui un tot, que convisqui amb harmonia i igualtat dins la literatura europea; que no es parli d’un escriptor català com una ‘raresa’. Quan parlem de la Duras, per exemple, no hi destaquem, com un fet excepcional que escrigui en francès; doncs això, en part, és el que el ‘llop estepari’ d’en Pedrolo, durant els anys més grisos, no va deixar mai de reivindicar. El català havia d’estar a la mateixa alçada que les altres llengües en totes les facetes: narrativa, poesia, teatre… a l’avantguarda, per compromís i qualitat. Com el periodisme català del primer terç del segle XX, a la primera línia internacional, malauradament escapçat per la guerra i el franquisme i, ara, pels ‘culs llogats’, si exceptuem honorables i conegudes excepcions.

    Necessitem la República, també, com a marc indispensable i eix vertebrador de la nostra cultura.

    Vist amb perspectiva, anomenar ‘procés’ a la lluita per la independència del nostre país ja va ser començar amb mal peu; de fet era el inici d’una llarga llista d’eufemismes que tant ens agraden als catalans, sempre educats, sense dir les coses pel seu nom, amb el lliri a la mà i un somriure als llavis. Mentrestant, seguim discutint sobre el sexe dels àngels. Malauradament, més que a la sala d’espera som dins la UCI (unitat cures independentistes). La perplexitat i el desassossec de Josef K. és plenament comparable a la perplexitat i el desassossec de la majoria de nosaltres davant el moment actual.

    És trist i, en certa manera, vergonyós, que dos milions i escaig de persones adultes ens trobem esperant eternament que la llibertat ens arribi, com si fóssim Vladimir i Estragon tot esperant Godot. La llibertat es pren i els empresonats injustament s’alliberen (hi ha maneres de resistència pacífica activa per fer-ho, amb riscos, és clar); no hi ha més perquè, si no estem disposats a defensar la nostra dignitat individual i com a poble, talment com vàrem fer l’1 d’octubre, no ens queda una altra que recordar el que va escriure en Climent Forner: Si som, siguem i, si no som, deixem-nos / de somnis, de records i de follies.
    Impacients del món, unim-nos!
    Curiós que, aquests dies, estigui rellegint ‘Les dones i els dies’ d’en Ferrater.

    La meva recomanació: La traïció dels líders d’en Xirinacs. És molt alliçonador. Ara som molts més que aleshores per impedir-ho..

    thttp://bardina.org/tliders/LMX_La_traicio_dels_liders_complet_r2.pdf

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *