Cartells ambulants a Sant Gervasi

Recuperem una vella tradició publicitària de casa nostra, la de l’home-anunci, (que ningú s’enfadi, també dona-anunci).

El dia 11 de març vam fer la passejada amb aquests cartells pels voltants de la plaça Frederic Soler de Sant Gervasi. L’acceptació de la gent, molt bona, veies somriures i cares de complicitat, amb la quota d’exabruptes dels de sempre, molta gent s’acostava i ens animava.

Gràcies a la territorial d’Horta-Guinardó que ens van cedir els plafons.

És així de senzill

Al segle XXI les societats democràtiques resolen les qüestions de sobirania sotmetent-les a referèndums

Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic

Un Estat està format per un conjunt d’institucions que han de vetllar per solucionar els problemes col·lectius de la seva gent: prestar serveis públics, garantir ordre i justícia, construir infraestructures.

Una bona part de la població catalana ha arribat a la conclusió que l’Estat espanyol no està interessat a resoldre aquests problemes dels catalans, tot i que els catalans contribueixen com ningú a finançar les institucions espanyoles. L’experiència els diu que dins l’Estat espanyol sempre patiran greuges econòmics; que la seva llengua no serà defensada, i que la sanitat, l’educació i les rodalies seguiran patint un finançament amb insuficiència crònica. Amb tota la lògica del món, aquests catalans voldrien tenir un Estat amic, i com que a Espanya no el veuen possible, desitgen un Estat català.

Naturalment, hi ha altres catalans que no ho veuen així, i preferirien seguir com fins ara, dins l’Estat espanyol. Les dues posicions són igualment legítimes. Però com que en un territori no hi pot haver simultàniament dos estats, caldrà triar.

Fins ara no hem pogut triar, perquè els estats, abans del segle XX, es conformaven a partir d’enfrontaments militars, matrimonis entre reis o atzars dinàstics. Al segle XX tampoc vam poder triar, perquè vam passar d’una dictadura (la de Primo de Ribera) a l’altra (la de Franco) amb un interludi molt crispat (la II República), i, en morir, Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.

Però ara som al segle XXI, i tot això ha passat a la història. Al segle XXI, les societats democràtiques resolen aquestes qüestions sotmetent-les a referèndums democràtics. És així de senzill, i tot el món, dins i fora d’Europa, ho entén. Quan els partits polítics d’Espanya diuen que no en volen ni sentir parlar, demostren que segueixen amb la mentalitat del segle XIX: una mentalitat prepotent, d’arrels militars, autoritària. Una raó de més per votar a favor de separar-nos d’un Estat així.

Vídeo de la conferència “Les infraestructures a debat”

Interessant conferència que van fer el Joan Amorós i el Josep Amat moderats pel Josep Pérez Franco el dia 23 de febrer. Durant una hora i amb un debat posterior amb els assistents, van desgranar amb tot detall dde dades i gràfiques l’estat de les infraestructures amb el dèficit històric que patim i tot el desgavell d’una planificació pensada més en la centralitat de la capital de l’estat que amb criteris d’eficiència econòmica.

Joan Amorós és l’impulsor i president del lobby europeu FERRMED que aposta i pressiona pel Corredor ferroviari del Mediterrani. Josep Amat és docor enginyer especialista en infraestructures.

No us perdeu aquest vídeo:

El procés català vist des d’Europa

Conferència-debat.
Divendres 17 de març a les 19 hores.
Escola Súnion. Avgda. República Argentina, 85-89 Barcelona (mapa)

Amb la Krystyna Schreiber, traductora i periodista alemanya i Josep Maria Terricabras, eurodiputat.
Presentarà l’acte, el Miquel Strubell, sociolingüista.

Hi sou tots convidats.

Amb les pensions, cap dubte

Xerrada-debat a càrrec de l’Ignasi Marimón de la Sectorial de Jubilats de l’ANC.
Dimecres, 15 de març a les 19h
Biblioteca Joan Maragall
Sant Gervasi de Cassoles, 85. Barcelona

Aquesta xerrada s’inscriu en la campanya de l’Assemblea Fem Futur que ens ha de dur a la celebració del referèndum previst pel setembre.

Algunes dades elaborades per la Sectorial d’Economistes, en aquest enllaç

Un dia gris a Madrís

del Quico Pi de la Serra al Quico Homs

Després d’una llarga nit amb autocar, arribats a la capital del que queda d’imperi. Fred i fosc, poca vida al carrer encara. Després d’esmorzar al Cercle Català xurros i porras –així queda tot repartit- enfilem camí cap a la Plaza del Rey on hi arribarà la comitiva de suport al declarant, parlamentaris d’aquí i d’allí, companys de partit, membres del Govern, de les entitats sobiranistes, també el suport d’una esquerra castellana gens castellanista, tots barrejats amb els recent baixats d’autocars de Tarragona, Igualada, Taradell i Barcelona i acompanyats per la presència de la “giga urna”.

Pel camí la llum que s’obria pas tímidament per l’ampla avinguda Castellana feia veure els sumptuosos edificis oficials propis d’una capital. Les ciutats parlen, i tant que parlen, i aquesta parla d’un passat imperial en hores baixes però que encara mostra signes del que fou i del que es resisteix a deixar de ser. Amanit tot plegat amb gran quantitat de banderes de totes mides i en gran profusió (després diuen que els nacionalistes són los otros)

Vídeo: ANC Pla d’Urgell

Arribats a lloc amb algun esporàdic element nostàlgic que ens va acompanyar durant tot el camí, amb cordó policial pel mig, plantats davant del Suprem, crits i càntics, els habituals i el menys habitual i que fa certa vergonya haver de cridar després de 40 anys, DE-MO-CRÀ-CIA i “Volem votar”.

Després omplim el centre Blanquerna amb la TV en directe mostrant l’esperpent. L’escenari, una sala barroca que traspua tot el poder d’un estat, com un martell gegant penjat del sostre, al mig, l’acusat, un noi de provincias que va gosar participar un dia en el que va passar de consulta que no se va a celebrar nunca a ser el major desafiament que ha tingut l’estat espanyol a Catalunya durant dècades.

Esta no es su casa, interrupcions, tot el que ja heu vist, perquè quedi clar qui té el poder, qui mana. Per sort ara ja no acotem el cap i plantem cara.

Ens tornem a empaquetar dins l’autocar i tornem cansats però contents a respirar una mica d’aire de llibertat.

Llegiu la magnífica crònica de la Clara Ballart, una de les sofertes viatgeres.