Josep Pérez Franco, economista.
Puc ben assegurar que seria molt gratificant no repetir un cop i un altre tot el munt de greuges que suportem, les mentides que apareixen cada dia en els mitjans de comunicació espanyols, la poca consistència i la tergiversació de la situació esgrimida per part dels partits polítics i el que és pitjor el que practiquen els partits instal.lats aquí, des de la botifleria socialista, a qui hem de fer memòria de la seva anterior posició a favor de l’autodeterminació, del paper dels Ciudadanos (C’s), nascuts artificialment per tractar d’eliminar la llengua catalana i les arrels històriques de Catalunya i els populars que no s’han mogut mai de la seva posició hostil, tot i que els haurem d’agrair la seva bel.ligerància, la seva furibunda i atàvica actitud anticatalana, que va propiciar que l’Estatut d’Autonomia del 2006, autocensurat, però acceptat pel nostre Parlament, pel Congrés de diputats, després del ribot de l’inefable Alfonso Guerra, que com tots coneixeu és un bon amic del nostre poble i finalment referendat pels ciutadans de Catalunya. Cal agrair-los als populars, la seva persistent actuació, per aconseguir que el Tribunal Constitucional, a l’any 2010, fes una sentència insòlita escapçant l’Estatut, propiciant un gran moviment social, que ha permès prendre consciència de la necessitat de ser un poble independent i no sotmès a la voluntat i a les vel.leïtats d’un estat que històricament ha actuat contra els interessos de Catalunya.
La pila de greuges inunda el nostre imaginari. Són de tal magnitud que provoquen autèntic escàndol a tothom. Aquest poble s’ha atipat de fer el mesell i rebre cops i ha dit prou. La dignitat d’un poble no és pot trepitjar impunement. Com en la nostra societat impera un estricte criteri democràtic, característic d’una societat civilitzada, hem convingut que la creació d’un estat independent s’ha de sotmetre a referèndum per a avaluar la voluntat majoritària dels ciutadans i ser conseqüents amb el resultat. En democràcia per sobre de la llei, dels tribunals i dels governs, preval la voluntat majoritària del poble.
Dels centenars de motius que ens impulsen a autogovernar-nos perquè som autosuficients per fer-ho, citarem alguns exemples a títol de recordatori. El tram de ferrocarril de Montcada a Vic fa un segle que espera el desdoblament i des del 2001 hi ha un pla de desdoblament de la línia R3 i un pressupost previst de 650 M€, que no s’executa. Del Pla de rodalies del 2008–2015 de 4.000 M€ pactat i promès pel Govern espanyol, només s’ha executat el 13,5%. Sí, heu llegit bé, ho he verificat alguns cops perquè no m’ho podia creure.
El dèficit anual que patim de 16.000M€, diguem-ne espoli, que és el nom que li escau, permetria no solament tenir superàvit pressupostari sinó atendre necessitats i inversions en sanitat, educació, benestar social, infraestructures, sinó impulsar actuacions de investigació i recerca, i incrementar les pensions.
Aquest dèficit acumulat, que avui suposa una quantitat superior a 300.000M€, ha estat mal utilitzat en subvencionar regions deficitàries que es permeten PER i pagaments de llibres i mobles. Ministeris sense contingut i una Administració publica sobredimensionada. Una inversió en TAV (AVE) innecessària, de 63.000M€ de 3.000 km que és la més important del món després de la Xina. L’aeroport del Prat de Barcelona és, amb molta distància el que aporta més beneficis a AENA i en canvi és captiu del de Barajas perquè l’Estat domina els slots i no permet la majoria de vols intercontinentals directament des de Barcelona. Les pensions són més segures a Catalunya i àdhuc es podrien incrementar, doncs el conjunt de recaptació per càpita aquí és superior que a la resta d’Espanya. Una de les darreres perles, per part del TC, el considerar desproporcionada la projecció del 50% de pel.lícules en català, ja sabem que els hagués agradat el 100% en castellà, defensen la seva cultura i el seu país. Espero que a partir del proper article pugui parlar només de la construcció d’un nou país, la responsabilitat és de cadascú de nosaltres.
Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures) hi ha pàgines que té restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.